Opinió

Professors i mestres

No necessitem professors que ens proporcionin instruccions, sinó mestres que ens ajudin a ser lliures. I per ser lliures hem d'aprendre a pensar autònomament

A les esco­les, als ins­ti­tuts i a les uni­ver­si­tats hem ini­ciat el curs lec­tiu, i ho hem fet en un clima tens. Els recur­sos són escas­sos i els cons­tants dub­tes sobre el model edu­ca­tiu afec­ten el dia a dia dels cen­tres. Avui, però, no apro­fi­taré aquest espai per par­lar de política edu­ca­tiva. Sóc pro­fes­sor des de fa 25 anys, i vol­dria pro­po­sar una reflexió per­so­nal a par­tir de la diferència entre ser mes­tre i ser pro­fes­sor.

Més enllà de defi­ni­ci­ons for­mals, es tracta de dos ter­mes que desig­nen una mateixa acti­vi­tat però que, al meu enten­dre, ens reme­ten a dos tipus de rela­ci­ons amb l'estu­di­ant. El mes­tre evoca una posició d'auto­ri­tat i distància, és aquell que marca el camí i del qual ens fem segui­dors. El terme pro­fes­sor, en canvi, evoca una relació més igua­litària i pro­pera. Ens trans­me­ten conei­xe­ments, però no cal que siguin un model a seguir. El pro­fes­sor juga un rol pro­fes­si­o­nal, men­tre que el mes­tre des­perta con­no­ta­ci­ons més per­so­nals.

A les nos­tres aules, dis­tor­si­o­na­des per les dar­re­res reta­lla­des, segur que fal­ten molts pro­fes­sors. Tan­ma­teix, més enllà d'aquest dèficit, ja fa temps que tam­poc dis­po­sem de mes­tres. La nos­tra és una soci­e­tat que valora el diàleg democràtic per sobre de l'auto­ri­tat jeràrquica, de manera que el mes­tre ha anat adqui­rint con­no­ta­ci­ons pejo­ra­ti­ves. Des de la meva pers­pec­tiva, però, al nos­tre sis­tema edu­ca­tiu també hi fal­ten mes­tres. Ho inten­taré expli­car reme­tent-me a dues idees que, durant aquests 25 anys d'experiència docent, he inten­tat que fos­sin el meu nord par­ti­cu­lar. Ori­en­ta­ci­ons docents que no tenen a veure direc­ta­ment amb el debat sobre la política edu­ca­tiva sinó amb la manera com els docents ente­nem la nos­tra acti­vi­tat.

La pri­mera idea van llençar-me-la pràcti­ca­ment a la cara només arri­bar a la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge, on vaig tenir el pri­vi­legi d'estar-hi un any tre­ba­llant en el meu doc­to­rat. Només arri­bar-hi, com deia, vaig inten­tar expli­car el meu pro­jecte acadèmic a qui havia de ser el meu tutor, el qual –amb flama britànica i posat oxbridge– es va limi­tar a res­pon­dre que l'objecte de la meva tesi, sin­ce­ra­ment, li interes­sava ben poc. A Cam­bridge, em va expli­car, les matèries que estu­diem no són més que excu­ses per ense­nyar als nos­tres alum­nes a pen­sar. No sé si com a pro­fes­sor sóc prou com­pe­tent trans­me­tent deter­mi­nats conei­xe­ments, però des d'aquesta lacònica con­versa a Cam­bridge sem­pre he con­si­de­rat que el meu repte com a docent era aju­dar a pen­sar als estu­di­ants. No es tracta d'ofe­rir res­pos­tes a pre­gun­tes fixes, sinó d'ense­nyar a for­mu­lar-se inter­ro­gants que ali­men­tin la pro­ducció de res­pos­tes noves.

La segona idea no té un ori­gen iden­ti­fi­ca­ble. Es tracta d'una frase, aga­fada al vol, que també ha influït enor­me­ment en la meva manera d'enten­dre la docència: “Pro­fes­sor és aquell que explica el que sap, però que ense­nya el que és.” De nou, enfront de l'acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal de tras­lla­dar con­tin­guts, el fet d'ense­nyar va més lluny i, molt impor­tant, té que veure amb la trans­missió de valors, de refe­rents, del que és un mateix. No estic segur de ser un bon pro­fes­si­o­nal expli­cant coses, però em pre­o­cupa més el repte d'ense­nyar, de trans­me­tre valors i acti­tuds que siguin relle­vants per al desen­vo­lu­pa­ment de per­so­nes i comu­ni­tats. De fet, la majo­ria de nosal­tres recor­dem alguns pro­fes­sors, men­tre que sovint no recor­dem allò que ens expli­ca­ven. Perquè recor­dem allò que repre­sen­ta­ven i no allò que, amb més o menys for­tuna, reci­ta­ven.

Sem­bla­ria que el segle XXI hau­ria de ser un temps per a pro­fes­sors que trans­me­ten conei­xe­ments sòlids, men­tre que això dels mes­tres era pels antics grecs, que ense­nya­ven els seus dei­xe­bles tot pas­se­jant per camps i jar­dins. Jo no ho crec. Crec que avui neces­si­tem mes­tres que ens ense­nyin a pen­sar, a fer-nos pre­gun­tes i a refle­xi­o­nar. Mes­tres que en lloc de tras­lla­dar-nos res­pos­tes estan­dar­dit­za­des, esti­mu­lin i ali­men­tin la nos­tra capa­ci­tat per dub­tar i inter­ro­gar-nos. No neces­si­tem pro­fes­sors que ens pro­por­ci­o­nin ins­truc­ci­ons, sinó mes­tres que ens aju­din a ser lliu­res. I per ser lliu­res hem d'apren­dre a pen­sar autònoma­ment. En mig de les bata­lles sobre la política edu­ca­tiva, rei­vin­dico aquests antics mes­tres com una neces­si­tat del moment pre­sent. O pot­ser ho reclamo només per enyo­rança, perquè jo n'he tin­gut algun, de mes­tre. No sé con­cre­tar molt bé què van expli­car-me, però sí sé que els dec part del que ara sóc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.