Seguretat democràtica

El sobi­ra­nisme ha comès un error estratègic en vin­cu­lar pri­o­ritària­ment inde­pendència a espoli econòmic. Mal­grat que la denúncia rei­te­rada de l'injust tracte fis­cal pot haver estat una tàctica ide­ada per eixam­plar la seva base social, pot por­tar les opi­ni­ons públi­ques inter­na­ci­o­nals a reduir la causa cata­lana a una sim­ple qüestió cre­matística, a una rei­vin­di­cació de l'estil de la Lliga Nord. La dis­cri­mi­nació econòmica dels Països Cata­lans no és causa, sinó con­seqüència d'un con­flicte essen­ci­al­ment polític en una clàssica història d'opressió naci­o­nal oculta rere un embol­call cons­ti­tu­ci­o­nal.

Una de les crítiques a la Via Cata­lana ha con­sis­tit a qüesti­o­nar la com­pa­ració amb la Via Bàltica de 1989. S'ha repe­tit que Espa­nya no era la Unió Soviètica, tant pel que fa a les cir­cumstàncies de l'ocu­pació de 1940 de les anti­gues repúbli­ques, com a la incon­sistència democràtica de l'antiga URSS. Qui això escriu, mal­grat que el ter­reny dels paral·lelis­mes és sem­pre relliscós, sí que con­si­dera equi­pa­ra­ble el cas de Lituània, Letònia i Estònia amb el de Cata­lu­nya. Els països Bàltics, després d'una efímera inde­pendència, van ser ocu­pats mili­tar­ment per Sta­lin i incor­po­rats “cons­ti­tu­ci­o­nal­ment” per Mos­cou l'agost de 1940. Cata­lu­nya, autònoma de facto des de 1931, amb un esta­tut vin­cu­lat a la República, és ata­cada, envaïda i ocu­pada mili­tar­ment el 1939. Com en el cas de Sta­lin i els bàltics, una de les pri­o­ri­tats de Franco i el seu entorn con­sis­teix a escla­far l'auto­no­mia cata­lana, men­tre que la repressió resulta sag­nant con­tra aquells que defen­sen la nació, es pro­du­eix un exili bru­tal con­tra la intel·ligència del país, i de manera deli­be­rada i ins­ti­tu­ci­o­nal es busca l'era­di­cació de la iden­ti­tat naci­o­nal i la seva subs­ti­tució en un procés d'“espa­nyo­lit­zació” forçat, no gaire allu­nyat de la “rus­si­fi­cació” del període soviètic. Convé recor­dar, a més, que la Tran­sició es fona­menta en un acord entre fran­quis­tes i opo­sició en què els segons garan­tei­xen la per­manència en el poder real dels pri­mers, i una Cons­ti­tució que avala jurídica­ment la lega­li­tat de 1939.  I que la dinàmica de la fràgil auto­no­mia de 1977 i la democràcia vigi­lada, san­ci­o­nada a la Cons­ti­tució de 1978, són estron­ca­des arran de l'intent de cop d'estat de 1981. Com la majo­ria dels his­to­ri­a­dors accep­tem, mai un fracàs (el de Tejero) tingué tant d'èxit (la Loapa i la poste­rior doc­trina del TC).

Les suc­ces­si­ves cri­sis cons­ti­tu­ci­o­nals (la histèria con­tra l'Esta­tut de 2006 i la cata­la­nofòbia des­fer­mada) i econòmica (amb una invo­lució social ter­ri­ble) han posat en evidència les limi­ta­ci­ons d'un sis­tema polític incapaç de fer que la democràcia passi de prin­cipi teòric a praxi apli­cada. De fet, la per­sistència del fran­quisme, pel que fa a tra­di­ci­ons auto­ritàries, elits burocràtiques, sec­tors econòmics blin­dats o endogàmia poli­ti­co­fi­nan­cera encara es man­te­nen, amb un ús patri­mo­ni­a­lista de l'Estat, per­vivència de nis­sa­gues fami­li­ars de l'antic règim en els meca­nis­mes de poder, el man­te­ni­ment de l'herència ideològica fran­quista en el Par­tido Popu­lar, la con­nivència de l'Estat amb gru­pus­cles fei­xis­tes i l'hos­ti­li­tat decla­rada con­tra Cata­lu­nya, acom­pa­nyada d'una reno­vada volun­tat d'“espa­nyo­lit­zar” els ter­ri­to­ris amb llen­gua pròpia. En ter­mes dels eco­no­mis­tes Daron Ace­mo­glu i James A. Robin­son, es per­cep la per­manència, en l'estruc­tura pro­funda de l'Estat, d'unes elits extrac­ti­ves dis­po­sa­des a l'enfon­sa­ment del país abans que veure retro­ce­dir el seu poder.

Hi ha altres aspec­tes que evi­den­cien aquesta situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat democràtica. Les vícti­mes de la dic­ta­dura han hagut de recórrer a la justícia inter­na­ci­o­nal per per­se­guir crims fran­quis­tes. La revisió de la Tran­sició revela que aquesta fou con­di­ci­o­nada per un clima de violència ins­ti­tu­ci­o­nal amb pràctica impu­ni­tat. Lleis com ara la de par­tits han ser­vit per dic­tar una política de per­se­cució legal de l'esquerra abert­zale. L'Audi­en­cia Naci­o­nal fun­ci­ona com a tri­bu­nal espe­cial de la dis­sidència social. Les refor­mes finan­ce­res han ser­vit per pre­ser­var els interes­sos mono­po­lis­tes de les nis­sa­gues finan­ce­res. Les polítiques labo­rals i d'habi­tatge ser­vei­xen per degra­dar dramàtica­ment l'existència de cen­te­nars de milers de per­so­nes. Ree­mer­geix un naci­o­na­lisme car­rincló, banal i hoo­li­ga­nista en epi­so­dis com ara els de Gibral­tar. Fruit d'això, la marca Espa­nya és objecte crei­xent de descrèdit inter­na­ci­o­nal, evi­den­ciat en la manera com la can­di­da­tura olímpica fou der­ro­tada o en l'expulsió velada dels llocs estratègics dels orga­nis­mes euro­peus.

El sobi­ra­nisme català posa en evidència una crisi sistèmica de l'Estat espa­nyol. És el des­a­fi­a­ment més gran al qual s'ha d'enfron­tar la seva democràcia limi­tada. L'agres­siva res­posta denota que la inde­pendència no és una sim­ple qüestió econòmica, sinó que repre­senta la rup­tura democràtica pen­dent des de la mort del dic­ta­dor: el tri­omf de la ciu­ta­da­nia mobi­lit­zada con­tra una con­cepció impe­rial del poder. Que la inde­pendència no va de diners, sinó de segu­re­tat democràtica. Al cap i a la fi, men­tre des de Madrid s'eme­ten alguns (pocs) mis­sat­ges ambi­gus, la peda­go­gia dels fets ens indica una repressió con­tra la cata­la­ni­tat. Les polítiques lingüísti­ques a ses Illes o el País Valencià, la con­versió del català de la Franja en Lapao, les ame­na­ces del recurs a la violència per fre­nar el procés, o direc­ta­ment, les gar­ro­ta­des de grups ultres a Blan­querna evi­den­cien que el con­flicte té a veure amb una con­cepció patri­mo­nial de l'Estat. I en aquest sen­tit, mal­grat la pro­pa­ganda gover­na­men­tal, com en el cas bàltic, la inde­pendència és l'única pos­si­bi­li­tat, no ja de man­te­nir una iden­ti­tat, com totes fluc­tu­ants, sinó d'eman­ci­par-se d'una democràcia defi­ci­ent, d'un estat perifèrica­ment euro­peu que no sap defen­sar els seus interes­sos mit­jançant el diàleg o la seducció amb els ciu­ta­dans o les naci­ons, sinó que con­si­dera la força i la impo­sició com a única fórmula de relació amb qui no es con­si­dera súbdit.