Del mar a la muntanya

Fa uns sis anys va venir a regir la parròquia de Llo­ret un tàndem for­mat per Mn. Josep Maria Cas­tellà i Mn. Jesús Calm, com­panys d'estu­dis al semi­nari i, segons veus, els dos únics antics semi­na­ris­tes d'aque­lla pro­moció que seguien com a cape­llans. En temps d'escas­se­dat de cler­gues, tenir-ne dos era un luxe i els feli­gre­sos ja vèiem que això no dura­ria. Del tàndem en dèiem amb bon humor la Sagrada Família, perquè l'un es deia Josep Maria (el rec­tor) i l'altre, Jesús (el vicari). Mn. Jesús venia de Santo Domingo, on havia pas­sat uns anys com a mis­si­o­ner, seguint, sense saber-ho, la petja d'un il·lus­tre llo­re­tenc, el canonge Narcís Domènech i Parés, que for­mava part del capítol de la capi­tal de l'illa al vol­tant de 1865 i es movia dins l'òrbita del pare Antoni M. Claret, per­so­natge influ­ent, lla­vors, per la seva con­dició de con­fes­sor de la reina Isa­bell II, a Madrid. (Després d'haver lle­git a la secció d'El Punt Avui dedi­cada als Bor­bons els detalls dels exces­sos amo­ro­sos de l'esmen­tada reina, entenc que al pare Claret el fes­sin sant). Mossèn Jesús ha pas­sat sis anys entre nosal­tres sem­brant la seva bon­ho­mia, la seva dis­po­ni­bi­li­tat, l'interès pels temes cul­tu­rals, la seva fran­quesa i ober­tura a tot­hom, que ha anat des de veure'l ballar sar­da­nes a la plaça fins a pro­moure acti­vi­tats bene­fi­ci­o­ses per a tot­hom. En par­ti­cu­lar, l'hem trac­tat dins de la recent­ment nas­cuda asso­ci­ació d'Amics de l'Orgue, que té per fina­li­tat la res­tau­ració de l'orgue par­ro­quial, un dels pocs que que­den de l'època romàntica. Segons ell, en venir a Llo­ret, pre­te­nia accen­tuar l'acció pas­to­ral en els bar­ris perifèrics del nucli urbà. Però els anys i un acci­dent fortuït en moto li van res­tar for­ces i ha aca­bat desit­jant un recés menys pro­blemàtic i més tran­quil. El bisbe li ha donat tres parròquies man­co­mu­na­des: Amer, les Pla­nes d'Hos­to­les i Sant Feliu de Palle­rols, més un ser­rell for­mat per Sant Quirze de Coll­tort, Sant Miquel de Pineda, les Encies i la Mare de Déu de la Salut. Tal com li deia jo en un vers humorístic de comiat, més que un destí con­cret, això és tot un lati­fundi. De feina, en tindrà. Encara que no sigui una llarga vida entre els llo­re­tencs, el seu bon tarannà havia reei­xit i el seu adéu ens ha dei­xat aquell pes­si­go­lleig al cor que resta quan ha sor­git un afecte espon­tani. Ha tor­nat a les seves arrels (és fill del Mallol, a la vall d'en Bas, tocant a la vall d'Hos­to­les). Ha fet allò de “roda el món i torna al Born”. I, a més, ha pujat d'estat. Ara exer­cirà de rec­tor. Enho­ra­bona a ell i als seus nous feli­gre­sos i fins sem­pre.