la columna
Taller de músics
Referència positiva del Raval barceloní. Des de fa molts anys que recordo al costat d'un Tete Montoliu, el cec que hi veia tan clar i que era capaç de posar música de jazz a tantes versions del Caos. Dino, a Can Lluís, amb un altre Lluís: el Cabrera, que deu fer més de 35 anys que belluga l'olla saborosa i no gens podrida d'aquesta escola de músiques contemporànies, amb aromes d'alliberament col·lectiu. Ho escric quan acaba de morir Joaquim Horta, que havia escrit –a la Gran Enciclopèdia Catalana– tants papers sobre el jazz i sobre el blues: “El blues és un prec que canten els negres i els blancs per a demanar que no sigui tan negra la nit.” El vers resumeix allò que ha aportat --i aporta– aquest Taller de Músics que ara té, a més, rang (i jerarquia) universitari. Se suposa que les autoritats autonòmiques, que aspiren a bastir un projecte estatal sòlid, prioritzen els ajuts a iniciatives com aquest prou contrastat Taller de Músics. Ha estat aquesta l'actitud dels honorables Ernest Maragall o Ferran Mascarell? Temo que no. I que si és bo que ajudin el Conservatori, una Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya –el nom més llarg que ha merescut mai una orquestra–, el Palau de la Música, l'Auditori, el MNAC, el Macba i el CCCB, entre d'altres, pensin també en el futur d'un país que aspira a fer futur. Insisteixo en aquella disposició addicional d'un Estatut que encara no ha estat llençat a l'infern (però que potser fa la becaina als llimbs): “Atesa la vocació cultural de Catalunya, l'Estat i la Generalitat hi consideraran el servei a la cultura com a deure i atribució essencial.” Es pot dir que els nostres honorables dirigents polítics saben què vol dir l'expressió “deure i atribució essencial”? No seria bo programar una ITV per a futurs consellers d'una Generalitat que sí que vol tenir un futur honorable? Això o beatificar 500 màrtirs antirepublicans cada 13 d'octubre a Tarragona.
