La dignitat

Ignoro si és pos­si­ble allu­nyar-se d'una visió de la dig­ni­tat humana com a prin­cipi exclu­si­va­ment jus­na­tu­ra­lista; ho dic amb tota la bona volun­tat a fi d'esqui­var qual­se­vol malentès al res­pecte. De fet, ningú pot afir­mar que “la qua­li­tat de digne” sor­geixi d'una natu­ra­lesa humana d'índole més que dub­tosa. I tam­poc que la dig­ni­tat sigui un atri­but pri­va­tiu de la nos­tra espècie; no hi ha món sense tenir consciència de pertànyer a un tot i, en rea­li­tat, no hi ha dig­ni­tat pos­si­ble en absència d'una visió con­ca­te­nada de les coses. Eti­mològica­ment el verb decet –d'on prové dig­ni­tat– acaba deri­vant en dos subs­tan­tius: decus i decor; ambdós rela­ci­o­nats amb el con­cepte de bellesa dual: de l'ànima –decus– i del cos –decor. Cal tenir en compte que decet fa referència a allò que convé. Així doncs, la idea de dig­ni­tat, tot i ser un con­te­ni­dor difícil d'omplir, al meu enten­dre s'arti­cula al vol­tant de la seva inne­ga­ble cate­go­ria ètica i estètica. “És fona­men­tal –escrigué Karl Jas­pers– que cada home davant el seu destí pren­gui les seves deci­si­ons.” I tan­ma­teix, costa d'esca­tir quin és el destí de l'home i, per tant, dilu­ci­dar qui­nes són les deci­si­ons cor­rec­tes. Com a indi­vidu puc entre­veure el meu horitzó. Ara bé, els sig­nes dels temps han con­so­li­dat una època d'ali­e­nació en què la huma­ni­tat sem­bla allu­nyar-se d'un dels pun­tals de la dig­ni­tat humana: la neces­si­tat de man­te­nir entre els seus mem­bres un vin­cle col·lec­tiu com a antídot a l'ato­mit­zació social gene­ra­lit­zada; cosa que em fa tor­nar a Jas­pers. Al fet que l'home no arriba a l'home si no és a través de l'home. És a dir, en plena era tec­nològica –trista para­doxa– la inco­mu­ni­cació fa impos­si­ble dig­ni­fi­car la vida humana a tots nivells i, en con­seqüència, el pro­jecte de la Il·lus­tració s'esfon­dra.

Si la vida és un valor, sense dig­ni­tat la vida perd la seva dimensió ètica. Parlo del tracte. De la con­si­de­ració envers a tots els éssers. De les cau­ses i les con­di­ci­ons de l'existència humana. Car si l'existència és la pos­si­bi­li­tat de ser, la huma­ni­tat de l'ésser no pot expres­sar-se en ple­ni­tud si no es du a terme una estricta política d'igual­tat de drets; no deba­des, els dife­rents orde­na­ments jurídics euro­peus esti­pu­len la qua­li­tat de digne com a dret fona­men­tal –Ale­ma­nya– o en con­cre­ten fórmu­les com el dret a l'habi­tatge digne o a una mort digna. Malau­ra­da­ment, la vio­lació d'aquest prin­cipi està a l'ordre del dia i marca la distància exis­tent entre la idea i el cinisme d'un poder cada cop més estrany al ciu­tadà.

L'abisme entre els extrems s'eixam­pla més cada vegada. Pit­jor encara, però, és l'obsessió per tor­nar a un sis­tema pro­duc­tiu que redu­eix la vida a mera anècdota. Cap lec­tura crítica, cap recon­si­de­ració de fons per part de les ins­ti­tu­ci­ons res­pon­sa­bles de ges­ti­o­nar els afers públics. Perquè tal volta cal­dria pre­gun­tar-se sobre la vigència d'un model la fina­li­tat del qual és con­ti­nuar fabri­cant defec­tu­o­sa­ment a fi de man­te­nir un estat crònic de neces­si­tat on “en interès de la immor­ta­li­tat de la pro­ducció” la qua­li­tat del pro­ducte no té cap importància. El binomi usar-i-llençar con­ver­teix el pla­neta en un abo­ca­dor, tot reduint el nos­tre paper al de con­su­mi­dor de béns. “Cap classe de vida humana, ni tan sols la de l'ermità en la natu­ra­lesa més abrupta, resulta pos­si­ble sense un món que direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment tes­ti­fica la presència d'altres éssers humans”, deixà escrit Han­nah Arendt a La con­dició humana. No deba­des he citat Jas­pers. I és que no exis­teix la dig­ni­tat sense auto­no­mia per­so­nal, això és cert. Però, fona­men­tal­ment, perquè no hi ha futur en una soci­e­tat ali­e­nada.