A cremallengües
Lliçons del Quebec ( i 2): Quantes, quantes llengües...
Joan-Lluís Lluís / jllluis@presencia.cat
ntre les poblacions que el 1995 van votar majoritàriament contra la independència del Quebec cal comptar, a més dels anglòfons, els autòctons i els immigrants. Els inuits i els amerindis van mostrar-se hostils a la independència sovint per un reflex vindicatiu: “Per què us ajudaríem a construir un país que ens heu robat?”; i per sort aquest és un problema que no existeix a Catalunya. Pel que fa als immigrants amb nacionalitat canadenca i, doncs, amb dret de vot, la seva posició va ser una mica més favorable a la independència quan es tractava de francòfons, però molt hostil en tots els altres casos. El govern del Canadà i els partits unionistes havien sabut inocular pors a aquestes poblacions, que s'angoixaven sobre el seu futur en cas d'independència. No hi ha dubte que allò que va fer un estat amb alt nivell d'exigència democràtica com el canadenc també ho farà, i molt més, l'Estat espanyol, sigui quin sigui el govern que l'encapçali. I totes les mentides que es van poder sentir en boca de partits unionistes quebequesos i canadencs ja han començat a florir en els argumentaris a vegades delirants de certs partits unionistes amb seu o sucursal a Catalunya. Oh, que bonic seria que per art de bruixeria els representants de l'unionisme vomitessin escorpins, escurçons i gripaus cada vegada que diuen una mentida sobre Catalunya!
En qualsevol cas, al Quebec i a Catalunya, la integració al projecte nacional dels immigrants, votin o no, és cabdal. Deixar-los al marge del procés seria un error monumental que es podria pagar amb el fracàs del sobiranisme. Així doncs, és indispensable comunicar amb totes les poblacions immigrades, com ho fan ja algunes associacions i alguns partits; en primer lloc per respondre als seus dubtes i apaivagar els seus temors, en segon lloc per atreure'ls positivament cap al projecte comú i aprofitar així la seva energia, les seves idees i la seva creativitat. Ara bé, se sap que, avui, a Catalunya, es parlen diàriament unes dues-centes cinquanta llengües. Intentar convèncer les persones que parlen aquestes llengües en català o passant-se a l'espanyol no és suficient, cal connectar amb elles acceptant la realitat d'aquesta enorme diversitat lingüística. És clar que no es poden traduir els argumentaris en dues-centes cinquanta llengües, però haurien de poder existir i ser disponibles fàcilment en una dotzena de llengües, de tots els continents.
La traducció, però, no és suficient. Durant la II Guerra Mundial, quan l'Estat major dels Estats Units va fer llançar fullets de propaganda al Japó, va fer traduir els fullets que ja existien en alemany i italià. Fins que va adonar-se que la traducció de paraules no sempre traduïa bé els conceptes: la paraula “rendició” no té les mateixes implicacions psicològiques en japonès i en italià. De la mateixa manera, per exemple, el bell lema d'Òmnium Cultural: Llengua, Cultura, País pot tenir significacions molt diferents per un amazic, un xinès, un pakistanès, un indi de Bolívia o un senegalès. La necessitat de llibertat de Catalunya ha de ser explicada amb els conceptes que corresponguin a cada llengua, a cada cultura, a cada mentalitat, i per això cal treballar directament amb persones vingudes de cada comunitat. És una feina monumental però engrescadora, i absolutament necessària.
