Dinar de família

L'estampa és real, tot i que fa uns anys hau­ria sem­blat una cari­ca­tura d'aque­lles que pin­ten un futur en què les màqui­nes xuclen l'ànima de les per­so­nes. En una altra ocasió vaig par­lar dels nens que cri­den, cor­ren, juguen i moles­ten als res­tau­rants sense que els seus edu­ca­dors prin­ci­pals –el papa i la mama– els cri­din l'atenció. Això mateix passa als trans­port públics, als comerços, a les sales d'espera, a les esglésies i en qual­se­vol altre lloc on les cri­a­tu­res mor­ti­fi­quen cosa de no dir perquè tenen un rei al cos i a casa no els ense­nyen a com­por­tar-se amb res­pecte. Són dèspo­tes con­sen­tits. El cas que comento és ben dife­rent. Parlo de sis per­so­nes que com­po­nen una família sociològica­ment típica: avis, pares i dos fills, nen i nena d'uns cinc i sis anys. Tres gene­ra­ci­ons en una mateix taula, dinant, sí, però muts com un mus­sol. Perquè els nens no facin xivarri i s'esti­guin qui­e­tets, tenen al davant una tau­leta –una tablet, per enten­dre'ns– que passa dibui­xos ani­mats. Cadascú la seva, una de deu pol­za­des el nen, i la de la nena, de set. Cer­ta­ment no esva­lo­ten, no diuen ni piu, men­gen amb la vista fixa en la pan­ta­lla, estan abduïts, absents, anes­te­si­ats. Men­tres­tant, el pares jogui­ne­gen amb el mòbil, cadascú el seu.

M'ima­gino que les tau­le­tes no són del pare i la mare, sinó dels fills –el color rosa de les fun­des pro­tec­to­res m'hi fa pen­sar– i em pre­gunto quant tri­ga­ran aques­tes cri­a­tu­res a tenir un mòbil propi. I penso que tam­poc no tri­ga­ran gaire a tenir cadascú un ordi­na­dor i un tele­vi­sor per a ús par­ti­cu­lar a l'habi­tació. S'empas­sa­ran tots els pro­gra­mes noc­turns, acce­di­ran a totes les pàgines web i els pares, res­pec­tu­o­sos amb la seva inti­mi­tat, no gosa­ran fis­ca­lit­zar què miren ni què fan. Amb prou fei­nes entra­ran a l'habi­tació. Aquest futur ima­gi­nat però no inven­tat me l'ha sug­ge­rit un diu­menge, el dia en què les famílies s'aple­guen al vol­tant de la taula.