La ceguesa
una acció desproporcionada
Un article d'Albert Sánchez Piñol en un diari es titulava Victi vincimus, en un rampell d'optimisme impropi d'una visió madura d'un present sobrat de conflictes i de desesperació entre les capes socials que s'arrosseguen en les profunditats de la crisi. Queda molt camí fins que aquesta asseveració pugui ser afirmada des de la rotunditat, perquè som víctimes d'una progressiva manipulació de la història en tots dos bàndols, i perquè el cec voluntarisme sol transformar les derrotes en victòries. Del victi vincimus a Ave Caesar, morituri te salutant els separa un sospir: el que va de l'optimisme irracional al terrible realisme de la mort. Si tots els que van a la guerra pensessin en la derrota, les guerres probablement no existirien, i la història ens demostra tot el contrari.
Confesso obertament que d'aquesta conjuntura d'excitació patriòtica i d'exaltació sobiranista es pot sortir amb una frustració impròpia de països i nacions tan racionals i realistes com Catalunya. Les enquestes comencen a descomptar l'èxit polític dels vencedors –en aquest cas CiU–, mentre les rendes més altes van a parar als que s'han entestat en la causa independentista des d'abans d'octubre de 1934, quan van patir la catarsi d'aquest non vincimus. ERC és el recol·lector d'aquesta situació en què governa, allunyat del poder explícit, però conductor de l'obstinació efectiva de manejar les coses. Tota una genialitat de Junqueras, que, com a historiador, hauria de conèixer els elements que descomponen una expectativa o que destrueixen una il·lusió o una esperança.
Davant de l'obcecació, gairebé martirial, de Mas s'alça l'absurd del silenci, l'hermetisme insensat de Rajoy, per a qui les vicissituds de Catalunya li semblen escenes successives d'una òpera verdiana: manifestacions, vies catalanes, marxes al Novecento, etc., sense adonar-se que els moviments socials al segle XIX van triomfar, o que la unificació d'Itàlia es va obtenir gràcies a la tossuderia de carbonaris i maçons i al lideratge de Garibaldi. Es podrà argüir que no existeix aquest Garibaldi entre nosaltres, però gairebé sempre, en les derives heroiques, els lideratges cristal·litzen en virtut d'una fenomenologia gairebé espontània. Les circumstàncies els engendren. Rajoy ignora aquestes circumstàncies, convicte entre raonaments cínics com el de “als catalans cal deixar-los sols a la seva sort, que entre ells es dividiran...” La textualitat és meva, però conec prou el personatge i el seu entorn català a La Moncloa per no posar en solfa aquesta suposició tan rajoyniana. Si el foc està a l'est, la seva mirada s'escapa cap a l'oest sota aquesta expressió tan seva de “Ay, qué lío!” (rigorosa literalitat). Bon gallec, com Portela Valladares en la II República, la seva manera de governar els conflictes consisteix a deixar fer perquè els mateixos avatars provoquin la contradicció en el seu si, sense una necessària acció forana. La seva estratègia és sempre la mateixa: que esclatin els elements endògens del problema. La qual cosa comporta enormes riscos de descontrol, o que l'incendi sigui més gran encara.
Per aquest motiu no m'agrada el silenci dels “castellans”, com els anomenava Tarradellas, ni em tranquil·litza l'ensopiment expectant dels oligarques madrilenys que confiten a la llotja del Bernabéu, avantsala del poder, ni m'anima l'aparent ensopiment de l'altra oligarquia funcionarial, tècnicament tan poderosa, alhora gelosa dels seus havers potestatius... No em semblen bons presagis. A l'acció contemplativa l'acostuma a seguir una reacció desproporcionada. De la Constitució com a dogma només pot succeir l'article 155 d'aquesta, i la seva tempestuosa aplicació. Massa ceguesa a Madrid, massa eufòria en aquesta banda del riu Ebre. Ni els silencis d'uns són presagis de victòries, ni la cívica alegria euforitzant és garantia d'exclusió de la derrota. Per contra, m'entristeix el recurs sistemàtic a la Sagrada Constitució, i m'inquieta aquesta hermètica impassivitat de Don Tancredo Rajoy. Que ningú esperi d'ell un exabrupte, ni un mal gest. Però tampoc que ningú somiï en la improbabilitat de l'acció: si ha d'arribar, arribarà, i serà l'hora del triomf de la ceguesa.
