Descripció d'un paisatge

Els temps de crisi i de canvi són un moment pro­pici per ela­bo­rar esce­na­ris de futur. Com que la rea­li­tat quo­ti­di­ana no és gaire ama­ble ni satisfà els nos­tres anhels, pro­jec­tem les nos­tres aspi­ra­ci­ons en un demà que haurà de ser forçosa­ment millor. La Cata­lu­nya del nos­tre temps és un exem­ple indis­cu­ti­ble d'això que dic: com que la situ­ació econòmica escampa els seus efec­tes des­truc­tors per­tot arreu i com que el nos­tre famós encaix amb Espa­nya ja sem­bla haver esgo­tat totes les seves pos­si­bi­li­tats, hem cons­truït un ideal de futur per man­te­nir vives les nos­tres espe­ran­ces, per­so­nals i col·lec­ti­ves. Els uns tro­ben aquesta deriva fran­ca­ment quimèrica, d'altres sen­zi­lla­ment impos­si­ble –en parau­les de Felipe González–, i d'altres direc­ta­ment suïcida. Tots els qui qua­li­fi­quen en aquests ter­mes les aspi­ra­ci­ons de milers i milers de cata­lans acos­tu­men de forma majo­ritària a cri­ti­car-les, a tro­bar-les il·lusòries o il·legals, a pro­jec­tar con­tra nosal­tres càstigs o ame­na­ces. Pràcti­ca­ment ningú no ens ofe­reix cap signe d'espe­rança o cap ajut efec­tiu que ens obri vies de res­posta al pro­blema que tenim. Sim­ple­ment ens enfron­ten con­tra el mur. Res­ten, és clar, els qui par­len de les ter­ce­res vies, els qui sem­blen creure en refor­mes cons­ti­tu­ci­o­nals, en nous pac­tes amb els governs d'Espa­nya, en l'espe­rança de l'accep­tació sin­cera per part de la soci­e­tat espa­nyola de la nos­tra rea­li­tat naci­o­nal, cul­tu­ral, lingüística. Tan­ma­teix, la seva via argu­men­tal és des­men­tida en cada moment per la història i per la rea­li­tat d'ara mateix, de manera que la seva pro­posta, que ha tin­gut tan­tes opor­tu­ni­tats falli­des de veri­fi­car-se, es mos­tra com a molt més utòpica i irre­a­lit­za­ble que això que ara en diem la “via cata­lana” cap a la inde­pendència. Lla­vors no podem evi­tar de pen­sar que els il·lusos pot­ser són ells, que la seva pro­posta sí que ens col·loca davant un mur infran­que­ja­ble.

En aquesta des­cripció pre­ci­pi­tada del pai­satge que ara mateix tenim davant els nos­tres ulls, hi ha un altre ele­ment a tenir en compte, i és la mobi­lit­zació i l'entu­si­asme de la gent. L'aspi­ració de tants milers de cata­lans no és una cons­trucció mera­ment política, ni s'ali­menta de pre­ten­si­ons par­ti­dis­tes. És un cla­mor àmpli­a­ment estès que ha arre­lat entre molts sec­tors del nos­tre poble que des­con­fien pro­fun­da­ment del model de sis­tema públic que hem tin­gut en els dar­rers quinze o vint anys. És una causa que ha qua­llat en totes les gene­ra­ci­ons, però que és l'única que, ara mateix, ha fet forat entre els joves: el poten­cial enorme d'aquesta ener­gia només és com­pa­ra­ble als grans moments de canvi d'un país i, encara que a vega­des pre­senti mani­fes­ta­ci­ons super­fi­ci­als de fri­vo­li­tat, d'imma­du­resa o fins i tot d'into­lerància, té el gruix de les coses que només s'han anat cons­truint a base de desen­ganys i frus­tra­ci­ons acu­mu­la­des, de dosis molt altes d'obser­vació i de reflexió, d'una presa de consciència molt més sòlida del que cre­ien aquells qui, dins o fora de Cata­lu­nya, sos­pi­ra­ven per la famosa bai­xada del suflé o pel refre­da­ment d'un sim­ple “calentón de verano”.

Per això sorprèn el des­con­cert i l'immo­bi­lisme que obser­vem a l'altra banda. El des­con­cert sem­bla tro­bar-se, fona­men­tal­ment, en àmplies capes mit­ja­nes i popu­lars de la població espa­nyola, que han estat edu­ca­des en l'uni­ta­risme més estricte, que han estat enga­nya­des o mani­pu­la­des per molts polítics o per molts mit­jans de comu­ni­cació que, al llarg de la història, han defor­mat de manera sis­temàtica la rea­li­tat incon­tes­ta­ble de Cata­lu­nya i Espa­nya. Encara n'hi ha molts que ali­men­ten ara mateix aquest foc d'incom­prensió i de des­con­fiança i que els diuen, als espa­nyols, exac­ta­ment el con­trari d'allò que és la nos­tra per­cepció: els repe­tei­xen que, al cap i a la fi, tot aquest fer­ment sobi­ra­nista no és altra cosa que el resul­tat de l'escola cata­lana, dels mit­jans públics cata­lans i de l'acció per­sis­tent de governs naci­o­na­lis­tes. Som nosal­tres, doncs, les vícti­mes d'una mani­pu­lació pre­me­di­tada, i no ells.

L'immo­bi­lisme, no. L'immo­bi­lisme és un càlcul polític molt més fred i s'ha ins­tal·lat en les altres esfe­res del poder, que ho apos­ten tot a diver­ses car­tes que tan­ma­teix no con­tro­len: el pes de la llei, la por del buit, el sim­ple pas del temps, la millora de la situ­ació econòmica, la com­pli­ci­tat dels grans estats euro­peus, la fatiga dels cata­lans matei­xos, l'apa­rició dels gèrmens de divisió social entre nosal­tres. Pen­sen que qual­se­vol d'aquests perills o d'aques­tes expec­ta­ti­ves, o tots alhora, ini­ci­a­ran en algun moment el canvi de tendència que ens farà ple­gar les veles i ens con­duirà de bell nou per camins de sub­missió i de renúncia. Men­tres­tant, en una cursa car­re­gada de perills que irrita encara més la nos­tra per­cepció, aug­men­ten la pressió i van mirant d'estran­gu­lar-nos més encara. Cal reconèixer que es tracta d'un càlcul més aviat impre­vi­si­ble, que conté, també per a ells, uns ris­cos cer­ta­ment molt ele­vats, perquè podria gene­rar els efec­tes exac­ta­ment opo­sats a allò que n'espe­ren. I cal reconèixer també que apli­quen aquest càlcul amb poques veus dis­cre­pants, perquè si nosal­tres ja ens hem can­sat d'un encaix que no fun­ci­ona, ells també ja estan molt fati­gats de nosal­tres, de les nos­tres pre­ten­si­ons inter­mi­na­bles, de la nos­tra queixa per­ma­nent. No ens ofe­rei­xen, doncs, cap via de seducció o de canvi d'acti­tud que ens pugui fer recon­si­de­rar el camí cos­te­rut que hem emprès. Ens empe­nyen sim­ple­ment con­tra el mur, con­tra la fre­dor gla­cial de la pura i sim­ple cor­re­lació de for­ces, con­tra una pugna sense pie­tat que ja veu­rem com s'acaba. És, sens dubte, una trista missió històrica per a la vella Espa­nya irre­dempta, far­cida de tan­tes assig­na­tu­res pen­dents, de tants dèficits per resol­dre, de tant d'orgull inútil i de tanta retòrica infla­mada que res­sona dins el buit...