Què hi venen?

Diu que un home entra en una botiga de Jeru­sa­lem i demana un rellotge de pol­sera. “No en tenim”, li diu l'encar­re­gat. “Com que no?”, fa l'home amb una cara de sor­presa que s'accen­tua quan sent: “No en venem, de rellot­ges, només ens dedi­quem a fer cir­cum­ci­si­ons.” “I tots aquests rellot­ges que tenen a l'apa­ra­dor?”, pre­gunta l'home tot confós. L'encar­re­gat res­pon: “Què vol que hi posem?” Em recordo d'aquest acu­dit cada vegada que veig un nou esta­bli­ment que no sé si ven, si com­pra, si ges­ti­ona o si és una tapa­dora blanca d'acti­vi­tats fos­ques.

Els tau­lells –ara en diuen mos­tra­dors– eren la columna ver­te­bral del comerç, que és com dir del país. Però s'han reduït a la mida d'una safata de men­ja­dor self-ser­vice i estan en vies d'extinció. Això aug­menta el des­con­cert fins i tot abans d'entrar en una botiga, quan et pre­gun­tes si aquell espai side­ral és o no ho és, una botiga. Als apa­ra­dors, que històrica­ment són la pri­mera pla­ta­forma de pro­pa­ganda, ja no hi ha pro­duc­tes, sinó eslògans tan sofis­ti­cats que no saps si venen xalets o pro­mo­uen el vege­ta­ri­a­nisme radi­cal. I no hi fal­ten unes pan­ta­lles que eme­ten vide­o­clips que no tenen res a veure amb allò que venen, si és que venen alguna cosa.

Parlo de Bar­ce­lona, però això d'obrir esta­bli­ments que volen ser atre­vits, tren­ca­dors és una tendència glo­bal. El nom, que és impos­si­ble de pro­nun­ciar, està escrit en majúscu­les i minúscu­les, amb lle­tres de cap per avall i sig­nes informàtics incrus­tats. Inde­fec­ti­ble­ment, hi ha sem­pre una per­sona amor­rada a un ordi­na­dor en un ambi­ent d'acer, neó, metra­cri­lat i parau­les en anglès d'última gene­ració, pin­ze­lla­des de Twit­ter i de Face­book. Per aca­bar-ho d'ado­bar no mos­tren coses sinó pro­cla­men con­cep­tes: esti­lisme, coac­hing, per­so­nal bran­ding, lide­ratge orga­nit­za­ci­o­nal, resiliència de grup, desen­vo­lu­pa­ment inte­gral pro­ac­tiu… Ni pas­sant-hi cada dia pel davant esbri­nes si hi venen res.