Que ningú es refiï

L'1 de febrer del 2005 el lehen­dakari Juan José Ibar­retxe defen­sava a les Corts espa­nyo­les la seva pro­posta de reforma de l'Esta­tut basc, que, en el preàmbul, deia que “el poble basc té dret a deci­dir el seu propi futur” i, en l'arti­cle 1, advo­cava per “un nou model de relació amb l'Estat espa­nyol, basat en la lliure asso­ci­ació i com­pa­ti­ble amb les pos­si­bi­li­tats de desen­vo­lu­pa­ment d'un estat com­post, plu­ri­na­ci­o­nal i asimètric”. Però, el text ni tan sols havia estat admès a tràmit per la Comissió Cons­ti­tu­ci­o­nal del Congrés i al lehen­dakari només se li va per­me­tre una inter­venció i un torn de rèplica. En suma, el cone­gut com a pla Ibar­retxe ni tan sols va ser dis­cu­tit al Par­la­ment espa­nyol, ja que la seva admissió a tràmit fou dene­gada per 313 vots en con­tra (PSOE, PP, IU, CC i CA), 29 vots a favor (PNB, EA, CiU, ERC, BNG i Nafar­roa Bai) i 2 abs­ten­ci­ons (IC).

Dos mesos després, a les elec­ci­ons de l'abril, el PNB-EA tor­nava a ser la força més votada i obte­nia 29 dipu­tats –en per­dia qua­tre–, un nom­bre insu­fi­ci­ent per tenir la majo­ria par­la­mentària ni tan sols amb els suport d'EB (3 escons) i d'Ara­lar (1). En total, 33 escons, els matei­xos que la suma del PSE-EE (18 escons) i el PP (15). Ibar­retxe gover­na­ria con­di­ci­o­nat per un sor­pre­nent Par­tit Comu­nista de les Ter­res Bas­ques (PCTV-EHAK, 9 escons), que havia subs­tituït la il·lega­lit­zada Bata­suna, i pel PSE-EE, que s'havia con­ver­tit en la segona força del Par­la­ment de Vitòria. Paral·lela­ment, i des de feia qua­tre anys, l'esquerra abert­zale i el sec­tor bas­quista del PSE-EE havien ini­ciat unes tro­ba­des per inten­tar arri­bar a un final dia­lo­gat de la violència. D'aques­tes con­ver­ses n'esta­ven al cas tant el pre­si­dent espa­nyol, José Luis Rodríguez Zapa­tero, com la direcció d'ETA. Ibar­retxe gover­nava, però es veia des­ca­val­cat d'un procés de pau que molts ja van intuir en la Decla­ració d'Ano­eta d'Arnaldo Otegi del novem­bre del 2004.

Final­ment, el procés volà pels aires amb la bomba col·locada per ETA a la ter­mi­nal T4 de Bara­jas el 30 de desem­bre del 2006. L'orga­nit­zació armada basca havia per­dut l'opor­tu­ni­tat de posar fi a qua­tre dècades de violència nego­ci­ant alguna mena de sor­tida per als pre­sos de l'orga­nit­zació. Això no obs­tant, aquell procés fou enor­me­ment posi­tiu, perquè pro­vocà un debat en l'esquerra abert­zale a través del qual, i per mitjà de diri­gents com Arnaldo Otegi i Rafael Díez Usa­bi­aga, s'arri­ba­ria al con­ven­ci­ment que la violència entor­pia el procés de cons­trucció naci­o­nal i allu­nyava les pos­si­bi­li­tats d'asso­lir la inde­pendència. L'aposta de l'esquerra abert­zale per rebut­jar la violència obligà la direcció d'ETA a anun­ciar “el ces­sa­ment defi­ni­tiu de la seva acti­vi­tat armada” (comu­ni­cat del 20 d'octu­bre del 2011).

Des de lla­vors, l'immo­bi­lisme més abso­lut ha carac­te­rit­zat l'acció del govern del PP en el tema dels pre­sos. En el cas d'Otegi i Díez Usa­bi­aga, la situ­ació és aber­rant. El 2009 l'Audi­en­cia Naci­o­nal els con­dem­nava a deu anys de presó per l'intent de recons­truir la il·lega­lit­zada Bata­suna a través del grup Bate­ra­gune, que fou deci­siu perquè l'esquerra abert­zale rebutgés la violència. El maig del 2012, el Tri­bu­nal Suprem els reduïa la con­demna a sis anys i mig i el juny pas­sat el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, pre­si­dit per un exmi­li­tant del PP, els negava per enèsima vegada poder sor­tir en lli­ber­tat.

Tot ple­gat m'ha vin­gut al cap pen­sant en l'actual situ­ació política de Cata­lu­nya, en el tre­mo­lor de cames que deno­ten alguns, en les ter­ce­res vies i en el trist paper dels par­tits polítics que apos­ten per la con­sulta però que són incapaços de pac­tar un full de ruta de mínims (ni tan sols per a les elec­ci­ons euro­pees). I, si hem de fiar el futur del país a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, ja veuen com les gas­ten.