Dret a saber... els perquès del sobiranisme

Sorprèn la ine­xistència d'un debat rigorós, dins Espa­nya, res­pecte a les qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb les iden­ti­tats naci­o­nals. Sem­bla­ria exis­tir certa inco­mo­di­tat a l'hora d'abor­dar aquesta qüestió. Més enllà de ter­tu­li­ans histèrics a qui cal­dria con­trac­tar els ser­veis d'un exor­cista, entre els cer­cles intel·lec­tu­als hispànics pocs es fan la pre­gunta clau: per què? Per què bona part de la ciu­ta­da­nia cata­lana vol dis­sol­dre la seva relació amb l'Estat? Malau­ra­da­ment, els fan­tas­mes de la Guerra Civil, el fran­quisme i la democràcia de fireta que ens dugué la tran­sició, encara pla­nen damunt la psi­co­lo­gia col·lec­tiva espa­nyola. Hi pre­do­mina, entre qui es plan­teja la qüestió, una visió cons­pi­ra­tiva d'aquesta història, fona­men­tada en tres lle­gen­des urba­nes: la idea del “dolent”, el pre­si­dent Mas, que faria ser­vir el sobi­ra­nisme com a cor­tina de fum de pro­ble­mes par­ti­cu­lars; la idea del “sobi­ra­nisme estratègic”, que, para­pe­tat rere la ban­dera, cer­ca­ria més diners o com­petències seguint la lògica del “peix al cove”; i final­ment, la idea de l'equi­valència entre cata­la­nisme i bur­ge­sia, que ha fet ser­vir fins a la saci­e­tat una esquerra espa­nyola dogmàtica, acom­ple­xada i este­ri­lit­zada pel naci­o­na­lisme “no naci­o­na­lista” espa­nyol. Tan­ma­teix, hi hagi bena als ulls o taps a les ore­lles, el pro­blema hi és, i a la incom­petència analítica hispànica s'hi suma la ingenuïtat teòrica cata­lana, car el sim­plisme amb què és trac­tada la qüestió no coneix de fron­te­res. Més enllà dels greu­ges con­crets, pas­sats i pre­sents, hi ha algu­nes dimen­si­ons que ens aju­den expli­car per què ara la soci­e­tat ha des­bor­dat la classe política i està esquer­dant els dics de con­tenció del sis­tema, fac­tors dels quals no es parla i que aju­den, a cata­lans i espa­nyols, a enten­dre la clau: el “perquè”, que conté ele­ments d'inco­mo­di­tat a banda i banda del Cinca.

Pri­mer, l'obvi­e­tat: Cata­lu­nya és una nació. Mal­grat que hi hagi dese­nes de defi­ni­ci­ons sobre aquesta qüestió endin­sada en el ter­reny de la his­to­ri­o­gra­fia o la ciència política, som una nació tan natu­ral, inven­tada o ima­gi­nada com l'espa­nyola, la fran­cesa o l'ale­ma­nya. I el no-reco­nei­xe­ment com a sub­jecte polític per part de l'ima­gi­nari col·lec­tiu hispànic és el prin­ci­pal talla­foc que impe­deix a l'opinió pública espa­nyola ana­lit­zar la qüestió de manera des­a­pas­si­o­nada i és obs­ta­cle per a diàlegs, ter­ce­res vies o una sim­ple dis­cussió civi­lit­zada.

A par­tir d'aquí, l'etapa de rela­tiva nor­ma­li­tat democràtica vis­cuda a Cata­lu­nya, amb tres dècades i mitja d'auto­no­mia insu­fi­ci­ent, ha permès un cert desen­vo­lu­pa­ment iden­ti­tari i de recons­trucció naci­o­nal, con­so­li­dació d'ins­ti­tu­ci­ons, llen­gua i consciència col·lec­tiva, invi­si­bi­lit­zada a l'altra banda, encara que evi­dent aquí. Per a alguns espa­nyols nostàlgics aquest resulta l'onerós preu de la democràcia. És per això que invo­lució i anti­ca­ta­la­nisme van de bra­cet. Pre­ci­sa­ment aquesta “nor­ma­li­tat” ha permès l'eclosió d'una nova gene­ració sense les pors ni hipo­te­ques d'un pas­sat mar­cat per la repressió con­tra el país. I en el con­text del col·lapse actual de l'actual segona res­tau­ració, es tracta de per­so­nes que desen­vo­lu­pen la seva acció al marge de les orga­nit­za­ci­ons esta­bler­tes. Hi con­cor­ren altres fac­tors, com ara el fet que es tracta de gene­ra­ci­ons en la inter­secció de joven­tut i madu­resa, amb una gran pre­pa­ració (gràcies al sis­tema edu­ca­tiu que Wert pretén des­truir), poli­glota, cos­mo­po­lita i que pro­ve­eix de nous lide­rat­ges pre­do­mi­nant­ment feme­nins (For­ca­dell, For­ca­des, Colau...), amb un tarannà de “rup­tu­risme orga­nit­zat”. Hi con­corre, a més, un ele­ment tra­di­ci­o­nal: el fet cons­ta­ta­ble de l'auto­no­mia de la soci­e­tat civil, amb un tei­xit asso­ci­a­tiu prou inde­pen­dent, d'estruc­tura assem­bleària i difícil con­trol ins­ti­tu­ci­o­nal.

Hi ha un altre fet que aquest estiu sus­cità certa polèmica arran de l'arti­cle de Jordi Amat “Matar al Cobi”, segons el qual, al llarg de les dar­re­res dècades, l'esquerra pro­gres­sista, de base bar­ce­lo­nina, apa­rença cos­mo­po­lita i en cas­tellà, enfron­tada a un “pujo­lisme” cata­la­nista cari­ca­tu­rit­zat com a con­ser­va­do­risme pro­vincià, acabà per­dent la par­tida per la seva incon­sistència, i la inca­pa­ci­tat del soci­a­lisme espa­nyol a l'hora d'enfron­tar-se a l'hege­mo­nia naci­o­na­lista espa­nyola d'arrel fran­quista. En con­tra­po­sició, des de la Cata­lu­nya de comar­ques s'ha anat gene­rant una cul­tura moderna i dinàmica, que abasta tots els àmbits. Sem­bla com si la xarxa de peti­tes ciu­tats com ara Vic, Girona, Vila­nova, Man­resa, Tor­tosa... s'hagi reven­jat de la supèrbia dels intel·lec­tu­als “babe­li­ans”, des d'un model de cul­tura uni­ver­sal, en català, i inde­pen­dent del sucur­sa­lisme madri­leny.

Hi ha, final­ment, un dar­rer fac­tor que altera la balança en favor del sobi­ra­nisme: la fallida de la Tran­sició, en què el post­fran­quista PP ha aca­bat per reim­po­sar el supre­ma­cisme iden­ti­tari cas­tellà, acaba ofe­nent la visió plu­ri­na­ci­o­nal assu­mida des d'aquí. Els atacs a la llen­gua, la negació de la pròpia iden­ti­tat i, encara pit­jor, el nega­ci­o­nisme espa­nyol dels crims de la dic­ta­dura i la cara bruta de la democràcia incom­pleta vigent, acaba per pro­pi­ciar que bona part de cata­lans d'arrels espa­nyo­les res­tin escan­da­lit­zats. Així, bona part del sobi­ra­nisme en cas­tellà ve moti­vat per l'anti­fran­quisme sociològic que ens carac­te­ritza com a soci­e­tat, i que motiva la volun­tat de rup­tura con­tra un estat que exhi­beix un auto­ri­ta­risme insul­tant i reac­ci­o­nari. Al cap i a la fi, el sobi­ra­nisme és l'expressió cata­lana de la revolta con­tra el fran­quisme sociològic que hege­mo­nitza la dreta espa­nyola i este­ri­litza la impo­tent esquerra ins­ti­tu­ci­o­nal.