La UE i Espanya

La Unió Euro­pea i Espa­nya, per camins dife­rents, però amb con­seqüències paral·leles, han arri­bat a un final de cicle, neces­si­ten una pro­funda reforma que, en cas de no pro­duir-se, posarà de mani­fest la inca­pa­ci­tat de la UE per resol­dre els pro­ble­mes actu­als dels euro­peus. En el cas d'Espa­nya, la carència d'una reforma vigo­rosa pro­duirà, pro­ba­ble­ment a mitjà ter­mini, no a curt, un canvi de règim polític més per revo­lució que per evo­lució. Els espa­nyols comen­cen a pen­sar que el sis­tema actual ha dei­xat de ser útil. Sovint, a Espa­nya, aquests can­vis de règim s'han produït sob­ta­da­ment, amb una peri­o­di­ci­tat no supe­rior als qua­ranta anys, 1898, 1923, 1931, 1939, 1977... Diu el xec Jan Patocka que Europa s'ha suïcidat en les dues guer­res mun­di­als del segle XX, però tot i això s'ha gene­rat una mun­di­a­lit­zació d'Europa, dels seus valors, de la seva cul­tura, del seu ordre polític, bas­tit sobre la soci­al­de­mocràcia. Les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, segons Patocka, són una herència espi­ri­tual que cal pre­ser­var. Europa s'ha de repen­sar en un món posteu­ro­peu. L'objec­tiu de Schu­man i Monet, quan van impul­sar la cre­ació de la Comu­ni­tat Euro­pea, era evi­tar, per mitjà de l'interès econòmic, que els estats tor­nes­sin a la guerra. Pri­mer, comu­na­lit­zant la base del desen­vo­lu­pa­ment indus­trial: el carbó i l'acer; i després, cre­ant un mer­cat comú, lliure i trans­pa­rent. L'essència del pro­jecte es va defi­nir com econòmica, perquè si hagués estat política hau­ria estat molt més difícil d'accep­tar. Europa és una vella estruc­tura política d'equi­li­bri de poder que ve de la Pau de Westfàlia, de l'any 1648, en la qual els estats són l'essència i el nucli. I aquests estats no estan dis­po­sats a per­dre el pro­ta­go­nisme que han tin­gut durant segles.

Cin­quanta anys més tard, el sis­tema de la Unió Euro­pea, que ha arri­bat per la porta del dar­rere per evi­tar el rebuig dels naci­o­na­lis­mes dels estats mem­bres, és incapaç d'avançar, neces­sita la força política que no té, deri­vada de la legi­ti­mi­tat de les seves ins­ti­tu­ci­ons, encara no prou uni­ver­sals ni ínte­gra­ment democràtiques. El sis­tema és, en excés, burocràtic. La política, pel que fa a les deci­si­ons impor­tants, deriva de l'equi­li­bri de poder dels estats i no de la volun­tat directa, i direc­ta­ment expres­sada, dels ciu­ta­dans. I quan una part de la ciu­ta­da­nia euro­pea arriba a la con­clusió que s'ha de bas­tir una nova Cons­ti­tució que, pro­gres­si­va­ment, subs­ti­tu­eixi i com­ple­menti les velles estruc­tu­res naci­o­nals, es pro­du­ei­xen dos efec­tes. L'un és espe­rat: el Regne Unit no vol renun­ciar a la seva lli­ber­tat política i a la distància que ha man­tin­gut des del segle XVII res­pecte a la política de les potències con­ti­nen­tals. I l'altre, sor­pre­nent: mal­grat els anys de con­vivència i de mer­cat comú, el rebuig, pri­mer d'Holanda i després de França, a la nova Cons­ti­tució Euro­pea, fa que no sigui apro­vada quan es vota en referèndum. Però ales­ho­res encara es vivia una època de crei­xe­ment econòmic, de política d'igual­tat i soci­al­de­mocràcia  fruit de la guerra i de la posi­tiva experiència del New Deal. Els euro­peus no per­ce­bien la urgència i la neces­si­tat de les refor­mes per evi­tar con­ti­nuar per­dent pes polític i econòmic al món, per recons­truir Europa com a potència mun­dial.

Europa ha pas­sat de ser el 25% de la població mun­dial, el 1950, a només el 10% ara; i de ser el 30% del PIB mun­dial, el 1980, a ser no més del 17%, el 2013. La rellevància política de la UE al món a par­tir de les enques­tes, va per sota dels EUA, la Xina, Rússia i el Japó, com posa de mani­fest un excel·lent assaig d'Emi­lio Lamo de Espi­nosa, fet pel Cer­cle d'Eco­no­mia. Les cau­ses han estat nítida­ment  defi­ni­des per Octa­vio Paz: “L'única cosa que uneix Europa és la seva pas­si­vi­tat davant del destí. Després de la Segona Guerra Mun­dial, les naci­ons del vell món es van reple­gar en si matei­xes i han con­sa­grat les seves rique­ses immen­ses a crear una pros­pe­ri­tat sense gran­desa i a con­rear un hedo­nisme sense ris­cos ni passió.” Però el temps passa, i l'equi­li­bri de poder entre els estats mem­bres ha que­dat en evidència quan la crisi econòmica ha mos­trat, clara­ment, la seva divergència d'interes­sos. Deter­mi­na­des polítiques són con­ve­ni­ents per a uns, i incon­ve­ni­ents per a uns altres, perquè uns tenen eco­no­mies expan­si­ves i expor­ta­do­res, i d'altres, eco­no­mies defi­citàries, amb rit­mes i cicles dife­rents... Cal uni­tat fis­cal, finan­cera i bancària, un tre­sor de dimensió sufi­ci­ent, un Banc Cen­tral amb més poder i capa­ci­tat fis­ca­lit­za­dora i regu­la­dora, una gestió del deute comú. Res d'això és pos­si­ble sense més unió política per sobre dels estats, i des de la ciu­ta­da­nia i el Par­la­ment Euro­peu.

La presència de la UE al món és limi­tada perquè no és clar com es pre­nen les deci­si­ons que, en gran part, els estats rete­nen. Ine­vi­ta­ble­ment, la falta d'una­ni­mi­tat porta a la inde­fi­nició i a la para­lit­zació en la relació exte­rior, perquè els acords són, sem­pre, de mínims. Des del 1951 s'ha fet un llarg camí, però ara les eines del pas­sat ja no són útils perquè els pro­ble­mes han can­viat. Europa s'ha de repen­sar; com més temps passi sense fer-ho, més s'agreu­ja­ran els pro­ble­mes i més es reforçarà la decadència. Una part de la ciu­ta­da­nia euro­pea ho per­cep, però res pas­sarà, tret del que repre­senta l'ocasió per­duda... La situ­ació a Espa­nya és més greu i més urgent. Les man­can­ces d'un sis­tema, que no hem refor­mat ni fet evo­lu­ci­o­nar en qua­ranta anys, ens obli­guen a un canvi, el qual pel fet de ser neces­sari en molts i dife­rents àmbits (polític, judi­cial, fis­cal, ter­ri­to­rial, etc.) té un abast, però també una pro­fun­di­tat que el fa difícil de dur a terme, més encara quan els actors que l'hau­rien de lide­rar veu­rien afec­tats alguns dels pri­vi­le­gis de què ara dis­po­sen. Para­do­xal­ment, el par­tit del govern té una gran majo­ria en els tres nivells de l'admi­nis­tració pública: esta­tal, autonòmica i local, i això li per­me­tria lide­rar política­ment la reforma pro­funda que cal, però, paral·lela­ment, el suport que rep ara de la ciu­ta­da­nia i que nítida­ment reflec­tei­xen totes les enques­tes, és pro­gres­si­va­ment menor. Això inva­lida la necessària legi­ti­mi­tat que el procés reque­reix, i s'agreuja quan el pri­mer par­tit de l'opo­sició també perd suport social a la mateixa velo­ci­tat. La ciu­ta­da­nia ja no con­fia com abans en els actors tra­di­ci­o­nals de la política, i això con­du­eix al lide­ratge directe del poble, i evi­den­cia l'esgo­ta­ment de les estruc­tu­res polítiques actu­als. Totes sense excepció han per­dut pres­tigi, cre­di­bi­li­tat i capa­ci­tat d'acció. La como­di­tat i l'hedo­nisme de la nos­tra soci­e­tat, a la qual es refe­reix Octa­vio Paz, retar­den la reacció, però no la impe­di­ran si la situ­ació no deté la seva degra­dació i empit­jo­ra­ment. És per això que la pos­si­bi­li­tat d'un canvi polític per subs­ti­tució, i no per evo­lució, és  pro­ba­ble a mitjà ter­mini. Ja ho veu­rem...