‘La Capitana'

Aquest dis­sabte pas­sat vaig tenir el pri­vi­legi d'anar a veure al Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya La Capi­tana, Home­natge a Car­men Amaya. Men­tre gau­dia de la plàstica de l'escena, amb les bai­la­o­ras, els cai­xons, les cas­ta­nyo­les, el grup ins­tru­men­tal, la veu en off que anava apun­tant la trans­cendència i importància artística de la pro­ta­go­nista, em redun­dava amb el pen­sa­ment que el fla­menc m'emo­ci­ona. Que escol­tar com la veu de Mayte Martín aguanta la nota i es trenca en el moment just, em fa posar la pell de gallina. M'obre el cor i em deixa dis­po­sada a ser gene­rosa amb tot el que veig i escolto. Que sen­tir el talo­neig i veure el volt de les fal­di­lles quan els braços anun­cien una gira­volta m'omple i em con­forta l'ànima. I sóc ple­na­ment cons­ci­ent que aquesta sen­sació és una cosa per­so­nal i intrans­fe­ri­ble. Que el fet que se't col·loqui un nus a l'estómac de tensió vis­ce­ral i et com­mo­guis veient ballar o escol­tant fla­menc no s'ense­nya ni s'aprèn. Que saps i entens per­fec­ta­ment que això no ha d'agra­dar a tot­hom de la mateixa manera que no tot­hom vibra davant de la pri­mera tirada de llargs de la sar­dana L'Empordà. Quan una funció té la capa­ci­tat de trans­por­tar-te a una rea­li­tat no vis­cuda i t'emo­ci­o­nes amb el que veus i sents, sig­ni­fica que la cosa fun­ci­ona. La capa­ci­tat evo­ca­dora de la dansa fla­menca, el zapa­te­ado i les cas­ta­nyo­les pro­du­eix un efecte visual de sen­su­a­li­tat intensa i seduc­tora.

El fla­menc és un art dur, con­tun­dent, intens i sense con­ces­si­ons. Ple d'asprors, de dolor, de mis­satge i, fins fa molt poc, ple de misèria. Hi ha per­so­nat­ges que des­mun­ten i fan ensor­rar fron­te­res. Que el que són no té res a veure amb el lloc a on varen néixer o a on varen créixer. Que el fet que vis­quin a un o altre indret és anecdòtic. No té trans­cendència perquè no és aquest el seu valor. Assis­tint a aquest espec­ta­cle de cant i ball estri­pa­dor, orgullós i altiu t'ado­nes que Car­men Amaya, artista inter­na­ci­o­nal que va situar el fla­menc en la pri­mera línia cre­a­tiva, era qui era i va fer el que va fer no perquè fos nas­cuda a Begur i creixés al barri del Somor­ros­tro a la Bar­ce­lo­neta. Hau­ria estat el mateix si hagués nas­cut a Madrid, Sevi­lla o Las Pal­mas de Gran Cana­ria. No, va ser el que va ser perquè era gitana. Gitana i, posats a ser pre­ci­sos, i per­do­nin la redundància (als anys qua­ranta del segle pas­sat anava sem­pre junt), pobra. Car­men Amaya: gitana i pobra. Díselo, Falete.