La sandàlia de Fernàndez

David Fernàndez, dipu­tat de la CUP, va ense­nyar una sandàlia a Rodrigo Rato sense que la hi arribés a llançar. El fet només serà recor­dat. Va ser aplau­dit per uns i cri­ti­cat per d'altres. D'haver-li llançat la sandàlia, Fernàndez hau­ria que­dat ins­crit en els annals del par­la­men­ta­risme, i com a pena màxima hau­ria estat amo­nes­tat i expul­sat de la sala. Sí que va dei­xar senyal d'iden­ti­tat la pro­testa a les Naci­ons Uni­des del pre­si­dent soviètic Nikita Khrus­xov, amb els seus cops de sabata al tau­lell del seu escó. Un gest imi­tat trenta anys després pel dipu­tat del BNG al Par­la­ment gallec, Xose M. Bei­ras, enfront de Fraga.

Està escrit en els annals del par­la­men­ta­risme que New­ton estava en silenci a la cam­bra anglesa. Tres anys en silenci. Només va par­lar en una ocasió per dema­nar que tan­ques­sin una fines­tra perquè feia fred. Un estil sem­blant al de Lluís Maria Xiri­nacs, que seguia les ses­si­ons del Senat dret i sense obrir la boca. L'asso­ci­ació de peri­o­dis­tes par­la­men­ta­ris a Madrid cada any lliura un premi al “dipu­tat mut”. El dipu­tat menys actiu del Par­la­ment. En dosis d'espec­ta­cle, l'actriu porno Cic­ci­o­lina–Ilona Sta­ller, cap de llista del par­tit italià Lista del Sole, cri­dava l'atenció dins l'hemi­ci­cle del Par­la­ment tot ense­nyant els pits. Fet reproduït fa uns dies al Congrés dels Dipu­tats pel grup Femen.

No hau­ria de pas­sar res ni hau­ria de ser un escàndol perquè de manera con­tro­lada hi hagi algun gest de viva­ci­tat, com el de la sandàlia de David Fernàndez, que res­pon a uns ciu­ta­dans que fa ben poc temps igno­ra­ven el Par­la­ment perquè cre­ien que no els repre­sen­tava. És posi­tiu que s'hagin inte­grat i s'hagin adap­tat fins i tot al regla­ment rígid de la cam­bra par­la­mentària. Són uns ges­tos que sem­blen espon­ta­nis encara que siguin mesu­rats i ade­qua­da­ment pre­pa­rats per a l'impacte mediàtic. Allò que cal fer és no abu­sar d'aquest tipus d'impac­tes. Ni tam­poc uti­lit­zar fórmu­les com ara mar­xar de l'hemi­ci­cle quan no s'està d'acord amb el tema que s'està dis­cu­tint. Millor el diàleg i sobre­tot par­lar. En cas con­trari esclata “la guerra”, que mai se sap com pot aca­bar.

Els par­la­ments es van inven­tar per poder par­lar, i sovint hi ha massa símpto­mes que fan que es pro­du­eixi un allu­nya­ment de les rea­li­tats que diuen que repre­sen­ten els dipu­tats ele­gits.

La sandàlia de Fernàndez repre­senta per­so­nes que no poden enten­dre que la crisi econòmica dels últims temps l'hagin pagat els dèbils i que els que hi tenen més res­pon­sa­bi­li­tat puguin dor­mir tran­quils...