Estan passant coses

El minis­tre d'Hisenda espa­nyol, Cristóbal Mon­toro, no com­pleix gai­rebé cap dels tòpics que s'atri­bu­ei­xen als anda­lu­sos. Mon­toro és andalús, però no és una per­sona ni gra­ci­osa ni espe­ci­al­ment empàtica, i quan mira de fer un acu­dit i caure simpàtic acos­tuma a acon­se­guir l'efecte con­trari del que busca. Tot i que és evi­dent que Mon­toro no gua­nya­ria un con­curs de popu­la­ri­tat, això no li treu altres mèrits i no es pot dir que sigui un polític inex­pert ni que parli per par­lar. Aquesta set­mana Mon­toro ha con­ce­dit una entre­vista al pro­grama Els matins de TV3 en la qual, entre altres coses, ha afir­mat amb rotun­di­tat que serà l'eco­no­mia cata­lana la que traurà Espa­nya de la crisi. Les parau­les del màxim res­pon­sa­ble de la hisenda espa­nyola es poden inter­pre­tar de diver­ses mane­res, com un elogi a la for­ta­lesa de la nos­tra eco­no­mia i a la seva capa­ci­tat d'espa­vi­lar-se per obrir nous mer­cats i per ofe­rir pro­duc­tes de qua­li­tat a preus com­pe­ti­tius, o com la cons­ta­tació implícita que, men­tre uns van tibant i fan la feina, n'hi ha uns altres que es dei­xen arros­se­gar. Era Mon­toro cons­ci­ent que les seves parau­les obrien aques­tes dues vies de lec­tura i, sobre­tot, la segona?

En la dinàmica d'acció-reacció en la qual estem ins­tal·lats van pas­sar només poques hores abans que pre­gun­tes­sin al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, de visita ofi­cial a Israel, per les decla­ra­ci­ons del minis­tre d'Hisenda. El pre­si­dent Mas va res­pon­dre a Mon­toro amb una petició i li va recla­mar que el govern espa­nyol no posi pals a les rodes a aquest impuls i que faci­liti els ins­tru­ments neces­sa­ris a l'eco­no­mia cata­lana per con­ti­nuar crei­xent i per exer­cir aquest paper de loco­mo­tora.

Les decla­ra­ci­ons de Cristóbal Mon­toro van cau­sar sor­presa a Cata­lu­nya, però no seria exa­ge­rat afir­mar que en deter­mi­nats cer­cles del Madrid polític van tenir encara més reper­cussió i, fins i tot, dir que van pro­vo­car veri­ta­ble estu­por. Davant la incre­du­li­tat de la majo­ria, alguns experts mon­clo­vi­tes –els que es dedi­quen a ana­lit­zar les inte­ri­o­ri­tats de les deci­si­ons que es pre­nen al Palau de La Mon­cloa– es van aven­tu­rar a espe­cu­lar amb el fet que el govern espa­nyol comença ja, amb decla­ra­ci­ons com la del minis­tre Mon­toro, a crear les con­di­ci­ons necessàries per tal de jus­ti­fi­car que cal dotar Cata­lu­nya d'un tracte fis­cal espe­cial com a motor econòmic que és, i que això no és un pri­vi­legi que bene­fi­cia uns quants, sinó una neces­si­tat que resulta vital per a tots els espa­nyols si es vol sor­tir de la crisi.

Les hipòtesis tenen l'avan­tatge que, quan es for­mu­len, n'hi ha prou que siguin ver­sem­blants. Una altra cosa és quan s'han de demos­trar. La supo­sada volun­tat del govern espa­nyol de donar una res­posta a les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes, sigui en el for­mat que sigui, només el temps pot demos­trar si és real i què pot tenir de tàctica i què d'estratègia. En tot cas, avui sí que hi ha indi­cis que alguna cosa es mou quan es publi­quen infor­ma­ci­ons –que ningú ha des­men­tit– sobre qui­nes són les per­so­nes a les quals s'ha donat la res­pon­sa­bi­li­tat d'esta­blir vies de diàleg entre els governs català i espa­nyol. També per pas­siva hi ha reac­ci­ons i posi­ci­ons que poden induir a pen­sar que s'estan acce­le­rant els ter­mi­nis apun­tats en el full de ruta o, fins i tot, que apa­rei­xen ele­ments que el podrien fer modi­fi­car.

Oriol Jun­que­ras és un polític al qual molta gent reco­neix la vir­tut, entre d'altres, d'haver apor­tat sere­nor i reflexió a la manera de fer no sem­pre assos­se­gada els dar­rers anys d'Esquerra Repu­bli­cana. Un exem­ple ben recent d'aquesta manera de fer el tenim en el fet que Jun­que­ras no va sor­tir el mateix dime­cres a con­tes­tar ni valo­rar les parau­les de Cristóbal Mon­toro i que es va espe­rar a dijous, quan tenia a l'agenda una con­ferència a Brus­sel·les sobre el dret a deci­dir, per refe­rir-se a les decla­ra­ci­ons del minis­tre. Va ser en aquest con­text que va llançar l'amenaça d'uti­lit­zar la capa­ci­tat de mobi­lit­zació de l'inde­pen­den­tisme per pro­vo­car veri­ta­bles pro­ble­mes a l'eco­no­mia espa­nyola, para­lit­zant durant una set­mana sen­cera l'eco­no­mia cata­lana.

Per sor­pre­nent que sigui aquesta estratègia, ben segur que tam­poc és fruit de la impro­vi­sació. Però el que pro­posa el líder inde­pen­den­tista és que fent anar coi­xos euro­peus i espa­nyols ens tirem un tret al peu. La idea sona a últim recurs i ali­menta argu­men­tal­ment als qui afir­men que anar tan de pressa per una via tan com­pli­cada és aga­far tots els números per fer des­car­ri­lar el tren.

És cert que tot ple­gat són només parau­les dar­rere de les quals hi ha indi­cis que poden ama­gar inten­ci­ons que poden com­por­tar fets. Però per tot ple­gat sem­bla que comen­cen a pas­sar coses.