Opinió

Estan passant coses

Hi ha indicis que alguna cosa es mou quan es publiquen informacions sobre quines són les persones que han d'establir vies de diàleg entre els governs català
i espanyol i ningú les desmenteix

El minis­tre d'Hisenda espa­nyol, Cristóbal Mon­toro, no com­pleix gai­rebé cap dels tòpics que s'atri­bu­ei­xen als anda­lu­sos. Mon­toro és andalús, però no és una per­sona ni gra­ci­osa ni espe­ci­al­ment empàtica, i quan mira de fer un acu­dit i caure simpàtic acos­tuma a acon­se­guir l'efecte con­trari del que busca. Tot i que és evi­dent que Mon­toro no gua­nya­ria un con­curs de popu­la­ri­tat, això no li treu altres mèrits i no es pot dir que sigui un polític inex­pert ni que parli per par­lar. Aquesta set­mana Mon­toro ha con­ce­dit una entre­vista al pro­grama Els matins de TV3 en la qual, entre altres coses, ha afir­mat amb rotun­di­tat que serà l'eco­no­mia cata­lana la que traurà Espa­nya de la crisi. Les parau­les del màxim res­pon­sa­ble de la hisenda espa­nyola es poden inter­pre­tar de diver­ses mane­res, com un elogi a la for­ta­lesa de la nos­tra eco­no­mia i a la seva capa­ci­tat d'espa­vi­lar-se per obrir nous mer­cats i per ofe­rir pro­duc­tes de qua­li­tat a preus com­pe­ti­tius, o com la cons­ta­tació implícita que, men­tre uns van tibant i fan la feina, n'hi ha uns altres que es dei­xen arros­se­gar. Era Mon­toro cons­ci­ent que les seves parau­les obrien aques­tes dues vies de lec­tura i, sobre­tot, la segona?

En la dinàmica d'acció-reacció en la qual estem ins­tal·lats van pas­sar només poques hores abans que pre­gun­tes­sin al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, de visita ofi­cial a Israel, per les decla­ra­ci­ons del minis­tre d'Hisenda. El pre­si­dent Mas va res­pon­dre a Mon­toro amb una petició i li va recla­mar que el govern espa­nyol no posi pals a les rodes a aquest impuls i que faci­liti els ins­tru­ments neces­sa­ris a l'eco­no­mia cata­lana per con­ti­nuar crei­xent i per exer­cir aquest paper de loco­mo­tora.

Les decla­ra­ci­ons de Cristóbal Mon­toro van cau­sar sor­presa a Cata­lu­nya, però no seria exa­ge­rat afir­mar que en deter­mi­nats cer­cles del Madrid polític van tenir encara més reper­cussió i, fins i tot, dir que van pro­vo­car veri­ta­ble estu­por. Davant la incre­du­li­tat de la majo­ria, alguns experts mon­clo­vi­tes –els que es dedi­quen a ana­lit­zar les inte­ri­o­ri­tats de les deci­si­ons que es pre­nen al Palau de La Mon­cloa– es van aven­tu­rar a espe­cu­lar amb el fet que el govern espa­nyol comença ja, amb decla­ra­ci­ons com la del minis­tre Mon­toro, a crear les con­di­ci­ons necessàries per tal de jus­ti­fi­car que cal dotar Cata­lu­nya d'un tracte fis­cal espe­cial com a motor econòmic que és, i que això no és un pri­vi­legi que bene­fi­cia uns quants, sinó una neces­si­tat que resulta vital per a tots els espa­nyols si es vol sor­tir de la crisi.

Les hipòtesis tenen l'avan­tatge que, quan es for­mu­len, n'hi ha prou que siguin ver­sem­blants. Una altra cosa és quan s'han de demos­trar. La supo­sada volun­tat del govern espa­nyol de donar una res­posta a les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes, sigui en el for­mat que sigui, només el temps pot demos­trar si és real i què pot tenir de tàctica i què d'estratègia. En tot cas, avui sí que hi ha indi­cis que alguna cosa es mou quan es publi­quen infor­ma­ci­ons –que ningú ha des­men­tit– sobre qui­nes són les per­so­nes a les quals s'ha donat la res­pon­sa­bi­li­tat d'esta­blir vies de diàleg entre els governs català i espa­nyol. També per pas­siva hi ha reac­ci­ons i posi­ci­ons que poden induir a pen­sar que s'estan acce­le­rant els ter­mi­nis apun­tats en el full de ruta o, fins i tot, que apa­rei­xen ele­ments que el podrien fer modi­fi­car.

Oriol Jun­que­ras és un polític al qual molta gent reco­neix la vir­tut, entre d'altres, d'haver apor­tat sere­nor i reflexió a la manera de fer no sem­pre assos­se­gada els dar­rers anys d'Esquerra Repu­bli­cana. Un exem­ple ben recent d'aquesta manera de fer el tenim en el fet que Jun­que­ras no va sor­tir el mateix dime­cres a con­tes­tar ni valo­rar les parau­les de Cristóbal Mon­toro i que es va espe­rar a dijous, quan tenia a l'agenda una con­ferència a Brus­sel·les sobre el dret a deci­dir, per refe­rir-se a les decla­ra­ci­ons del minis­tre. Va ser en aquest con­text que va llançar l'amenaça d'uti­lit­zar la capa­ci­tat de mobi­lit­zació de l'inde­pen­den­tisme per pro­vo­car veri­ta­bles pro­ble­mes a l'eco­no­mia espa­nyola, para­lit­zant durant una set­mana sen­cera l'eco­no­mia cata­lana.

Per sor­pre­nent que sigui aquesta estratègia, ben segur que tam­poc és fruit de la impro­vi­sació. Però el que pro­posa el líder inde­pen­den­tista és que fent anar coi­xos euro­peus i espa­nyols ens tirem un tret al peu. La idea sona a últim recurs i ali­menta argu­men­tal­ment als qui afir­men que anar tan de pressa per una via tan com­pli­cada és aga­far tots els números per fer des­car­ri­lar el tren.

És cert que tot ple­gat són només parau­les dar­rere de les quals hi ha indi­cis que poden ama­gar inten­ci­ons que poden com­por­tar fets. Però per tot ple­gat sem­bla que comen­cen a pas­sar coses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.