Opinió

Camus: de la pesta al tifó

Camus no accepta mai cap ideologia que justifiqui la mort, vingui del cristianisme, del marxisme o del mar de les Filipines.

Durant tota la set­mana he tran­si­tat per la ciu­tat d'Oran, asset­jada per la pesta negra (com les cami­ses de la Ges­tapo), i al mateix temps no he dei­xat de pen­sar ni un sol dia en la tragèdia que viuen els fili­pins. Estar a dos llocs, un dia sí i l'altre també, no ho reco­mano a ningú. És una cosa que només es pot fer de casa estant, evi­dent­ment, però això no vol dir que sigui còmode, perquè no ho és. Veu­reu: a Oran, tots els car­rers són, ara mateix, deserts. Sem­bla una ciu­tat buida, morta. Però no és així. Tot­hom és a casa seva, ningú al car­rer. Tota la població està en qua­ran­tena. Les rates s'han fet les mes­tres­ses de la ciu­tat. Gover­nen despòtica­ment. Han sem­brat el ter­ror i el ter­ror para­litza. La forma més fàcil de gover­nar.

A Les Fili­pi­nes, en canvi, el pano­rama és al revés. En les illes afec­ta­des pel tifó no es veu ni una sola casa, ni una trista cabana, res que tin­gui teu­lat. La gent és tota al car­rer: els vius i els morts. Sense les cases, però, no és fàcil dis­tin­gir un car­rer d'un camí o un camí d'una dre­cera. Jo només veig turons: munts de dei­xa­lles, de fer­ra­lla, d'andròmines i de coses inser­vi­bles. Fa pena. Tot­hom és al car­rer i no hi ha festa sinó plors. Cares famo­len­ques, ulls esba­ta­nats per la febre, i set, molta set: el pit­jor càstig després d'un tem­po­ral de vent i pluja, la set. D'aquí en vindrà la pesta; d'aquí i dels morts sense enter­rar. Aug­men­ta­ran els morts, n'estic segur, perquè l'ajuda huma­nitària aèria no sap on ater­rar. I no els podem enviar un aero­port, mal­grat que en tenim de ben dis­po­ni­bles. Nous de trinca. Però es va cons­truir aquí, i no allà. Error de càlcul d'algú, en aquell moment, i meu, ara mateix, perquè evito la con­trovèrsia, sabent que no estic equi­vo­cat, però en fi: La pesta, d'Albert Camus, és tot això i molt més.

Quan Camus va publi­car La pesta (1947), ja feia tres anys que havia donat per aca­bat el cicle dedi­cat a l'absurd (L'estran­ger, El mite de Sísif i Calígula), i ja no estava lli­gat al Par­tit Comu­nista, ni a Sar­tre, ni al grup dels exis­ten­ci­a­lis­tes. Estava com­promès única­ment amb la Resistència i amb els seus arti­cles al diari Com­bat, del qual era cap de redacció i edi­to­ri­a­lista. La lec­tura dels seus arti­cles ens mos­tra un Camus no gens nihi­lista i dis­po­sat a llui­tar con­tra la injustícia, vin­gui d'on vin­gui. És el Camus rebel, però rebel amb causa: des­ter­rar la injustícia, màxima expressió de l'absurd, és la seva causa. Ara bé: sap que sol no asso­lirà la fita. Per asso­lir-la, funda una moral humana con­tra tota forma de ter­ror i d'injustícia, apta per a tot­hom. I per donar-la a conèixer escriu La pesta (la peste brune, nom que iden­ti­fica l'ocu­pació nazi). Es tracta d'una crònica novel·lada, que voreja l'al·lego­ria.

La plaga que assetja la ciu­tat d'Oran són totes les pla­gues: qual­se­vol opressió que ofe­gui la vida i la lli­ber­tat. D'aquí ve que opti per la crònica-ficció, que té la vir­tut d'ele­var el con­cret a uni­ver­sal. El mateix cal dir dels per­so­nat­ges: no poden ser més con­crets ni més uni­ver­sals. Es mouen en un espai reduït i un temps real, la qual cosa faci­lita el pat­hos que reque­reix la tragèdia, ate­nuat, en aquest cas, per l'estil de la crònica. La pesta fou entesa, quan es publicà, com l'anti-Estran­ger, la seva pri­mera novel·la d'impacte. L'estran­ger (Mer­sault) és amo­ral. La pesta, en canvi, aposta per una “moral laica”, des­lli­gada de la fe, però no menys ambi­ci­osa, perquè també aspira a la san­te­dat, però (atenció!) sense Déu. Així mateix ho expressa Thar­rou, un dels per­so­nat­ges més sug­ge­ri­dors de la nar­ració, jun­ta­ment amb Rieux, el metge, i també cro­nista, com des­co­brim al final. Ambdós par­len per boca de Camus. Com a bon peri­o­dista, Camus sabia el que val una imatge. I va deci­dir que, si volia difon­dre la seva filo­so­fia, el millor mitjà era la novel·la I quina és la seva filo­so­fia?, us pre­gun­ta­reu. Doncs bé: segons el nos­tre Joan Fus­ter, tra­duc­tor de La pesta en català, és l'Home (tout court), bui­dat de sego­nes inten­ci­ons cap­ci­o­ses. Hi estic d'acord, només que, atès que es tracta de filo­so­fia, pre­fe­reixo par­lar d'huma­nisme pràctic, no trans­cen­dent o no metafísic, un huma­nisme que val per les acci­ons que engen­dra, pels fruits que dóna, com en el cas de l'arbre. Imatge bíblica, però esca­ient, i no és l'única: Tar­rou, per exem­ple, és cla­vat al bon sama­rità de la paràbola, amb el valor afe­git que mor empes­tat, víctima del seu altru­isme, però feliç, i d'això es tracta. Som, doncs, lluny de Calígula (“els homes moren i no són feliços”), i molt a prop de la teo­lo­gia de l'alli­be­ra­ment, però amb això no estic dient que Camus sigui cristià. Ni tam­poc que no ho sigui. El que sí és cert és que Camus no accepta mai cap ide­o­lo­gia que jus­ti­fi­qui la mort, vin­gui del cris­ti­a­nisme, del mar­xisme o del mar de les Fili­pi­nes. Qui vul­gui tro­bar Camus, que pre­gunti pri­mer on hi ha vícti­mes, i allà el tro­barà. El mal és que n'hi ha a tot arreu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia