Estem infinitament millor
Ara fa exactament 10 anys que Rajoy va dir allò tan pintoresc que els vessaments de petrolier Prestige només eren com uns filets de plastilina. I es va quedar convençut que amb les seves paraules tothom s'havia calmat a la seva Galícia natal. Les autoritats van decidir negar l'entrada del vaixell a la Corunya o l'alternativa que buidés els dipòsits a la refineria de petroli local. A fi de no pertorbar mínimament el negoci d'una empresa privada, es va optar, doncs, per allunyar el perill i que, en cas de desgràcia, en resultés afectada la costa de la veïna Portugal. En resum, la negligència va ser la causa de la més gran marea negra que va fer literalment honor a la denominació de la Costa da Morte. Tanmateix, Rajoy ha seguit practicant el seu mètode de silenci galaic i les seves esporàdiques declaracions que es pensa realment que tindran algun efecte en l'opinió pública. Que, segons Galbraith, tenen sempre com a requisit previ el fet d'inspirar confiança i per això ens parla en termes superlatius i diu, després, que, a partir d'ara, les coses aniran infinitament millor. Ja ho veuen. Quina exuberància verbal: del zero a l'infinit. I això es proclama just en vigílies que la UE ens adreci un missatge d'avís pel nivell insostenible de l'atur que supera el de la Franja de Gaza i per l'insuperable endeutament públic i privat. Algunes coses ja les havia dit el comissari d'economia Olli Rehn, però ara és un advertiment col·lectiu, oficial amb la comunicació i que els 1.800 milions d'euros que Europa ens donarà per a lluitar contra el dramàtic atur juvenil de més del 50% estaran condicionats a l'aprovació comunitària dels projectes que es proposin. No fos cas que, com alguns fons de formació professional, acabin en targetes de crèdit i supersous dels directius de patronals. Algú pot dir quant cobrava Cuevas a la CEOE? Un indici és que l'anterior president Díaz Ferrán sigui a la presó i alguns dels seus col·legues i col·laboradors hagin passat, després d'obtenir el càrrec, a formar part de consells d'administració, en plural, copiosament remunerats.
Per tant, no sembla que les coses justifiquin cap mena de triomfalisme o d'esperança, Tant és així que un lapsus linguae revelador del subconscient que se li va escapar al ministre Montoro deia que “la crisis irá a más”. Naturalment, va intentar rectificar, però l'auditori ja ho havia sentit. Val dir, a més, que gràcies a ell, la Generalitat tindrà diners, això sí, amb interessos, per pagar els farmacèutics, com si els diners no fossin una ínfima part de l'espoli dels impostos pagats pels catalans. Ja és prou indignant el tracte desigual, extractiu, discriminatori i colonial. Tanmateix el que ja és el súmmum és que, a sobre, encara ens insultin, ofenguin i acusin falsament de qualsevol cosa que s'inventin. Per exemple, quan reclamen una ulterior retallada o una invasió recentralitzadora, ens imputen exactament allò que ells sí que ens apliquen. Sense anar més lluny, el que trenca la unitat de mercat no són les competències autonòmiques. Als EUA, posem per cas, la coca-cola està prohibida a l'Estat de Utah o en uns estats hi ha pena de mort i a d'altres no, a les Canàries es van prohibir els toros ara fa 20 anys, però quan ho ha fet Catalunya s'ha dictat –o s'hauria de dir diktat– una llei invasora que ha anorreat el nostre autogovern. En canvi, el que trenca la igualtat i la lliure circulació de mercaderies són els peatges que paga Catalunya, la falta d'ample de via europeu al vital corredor de la Mediterrània i el cas únic que l'accés ferroviari al port el pagui el govern central a tot arreu i a Barcelona no. És a dir, a un port que mai en la història no ha rebut cap inversió de Madrid. Tot això junt amb l'abandonament de l'aeroport de Barcelona per part d'Iberia (que li ha costat la ruïna a ella i a la macroterminal de Barajas) i a les travetes constants de la monstruosa Aena, han significat, per terra, mar i aire, la fractura de la unitat de mercat en contra de Catalunya. Amb el resultat que malgrat aquest atac sistemàtic Catalunya encara representi, amb un cost de logística que la col·loca en inferioritat a l'hora de competir, el 25% de les exportacions totals. És curiós com en són de maldestres els portaveus del govern central. Fan repicar les campanes quan la Morgan Stanley diu que, finalment, s'està perdent la por d'invertir a Espanya. Cosa que no s'ha de celebrar massa, perquè equival a admetre que fins ara sí que de por n'hi havia.
Tot plegat és evocador d'aquell Alfonso Guerra que deia “a Espanya no la va a conocer ni la madre que la parió”, del “va bien” aznarià i l'Ajuntament de Madrid amb 7.000 milions d'euros del deute municipal més gran d'Europa i el del Regne d'Espanya que està a punt de superar el 100% del PIB total. Un panorama en el qual no podia faltar l'ínclit ministre Wert, que acostumat a les mentides Erasmus i a la chulesca voluntat d'espanyolitzar (“whatever that may be”) els nens catalans, s'ha guanyat a pols una ferotge desqualificació de la UE per haver mentit en dir que li havien reduït les beques Erasmus (que ell sí que ens ha retallat) i s'ha hagut de sentir en una cimera europea que Dennis Abbott l'acusés de faltar a la veritat i que, a més de protestar contra un acord que Espanya va votar favorablement, diu coses que són “wrong”, és a dir, equivocades, són “rubbish”, que segons el diccionari Webster's, vol dir material que cal rebutjar o llençar perquè no val ni serveix per a res, cosa sense cap valor, idea estúpida o afirmació sense cap mena de sentit. Wert, apunti! Hi ha, però, coses que segueixen inalterades. Per exemple, el cas de Braulio Medel, president d'Unicaja, que s'ha acollit a la jubilació activa i cobra de la Seguretat Social encara que segueixi en el càrrec. La cosa que ara s'investiga té el precedent d'Isidro Fainé, tal com explica Carlos Segovia a Mercados, quan va dimitir de director de La Caixa i va cobrar el seu monumental fons de pensions i, un minut després, ja podia reincorporar-se de president de l'entitat. Mentrestant, al món hi estan passant coses dignes d'esment. Com ara que la borsa de la Xina ha superat el volum de la del Japó o que Dubai hagi fet una reaparició dels EUA en anunciar que té 54.600 milionaris. Però sobre Espanya, la petita inversió de Bill Gates a FCC no provoca massa expectació. I és que la Comissió Europea diu que la situació d'Espanya és pitjor que la que declara el govern i l'Institut Brueghel afirma que Itàlia i Espanya no se'n podran sortir per elles mateixes i sense sanejar el sector bancari. Per tant, “wait and see”.
