Opinió

opinió

No hi haurà Nadal

“Escolta, tu faràs el paper de Clàudia Pròcula.” Pre­gunta: “Qui era Clàudia Pròcula?” Res­posta: “Clàudia Pròcula era l'esposa de Ponç Pilat.” Nova pre­gunta: “Qui era Ponç Pilat?”

L'espec­ta­cle anava de la passió de Jesús. Es podia enten­dre que l'actriu no conegués qui era l'esposa de Ponç Pilat, però tam­poc havia sen­tit par­lar del pro­cu­ra­dor de Roma que va con­dem­nar Jesús a la creu! Encara va ser pit­jor el con­cepte d'una altra actriu que repre­sen­tava Maria Mag­da­lena. Tam­poc n'havia sen­tit a par­lar! La pros­ti­tuta pene­dida que narra la Bíblia, que va fer cos­tat a Maria al Cal­vari, tam­poc la hi havien pre­sen­tada. Li vàrem expli­car que era el paper d'una dona afli­gida al peu de la creu: “Tu no has sen­tit mai l'expressió plo­rar com una mag­da­lena?” “Sí, mol­tes vega­des.” “I què t'ha sug­ge­rit?” Res­posta exem­plar: “Home, quan suques una mag­da­lena al bol de la llet i l'aixe­ques, tota la llet rega­lima. D'aquí surt això de plora com una mag­da­lena.”

En un mes serem a Nadal. A la ciu­tat, han començat a col·locar les asèpti­ques llu­minàries lai­ques que no sug­ge­rei­xen res. L'arbre de Nadal de la plaça Cata­lu­nya és un pro­digi d'ima­gi­nació en deco­ració estrambòtica, no assi­mi­la­ble a cap signe religiós. Aviat ja no cele­bra­rem el Nadal. Seran, sen­zi­lla­ment, les fes­tes de Cap d'Any. Tota la sim­bo­lo­gia reli­gi­osa fa nosa als qui manen. Dos mil anys de cul­tura cris­ti­ana es volen obli­dar en qua­tre dies. La qüestió de la fe és patri­moni par­ti­cu­lar de cada per­sona, però la cul­tura i la tra­dició atre­so­rada en tants segles no s'hau­ria d'esbor­rar del conei­xe­ment de noves gene­ra­ci­ons.

En una sessió dels Pas­to­rets, un espec­ta­dor juve­nil, tot obser­vant la fat­xen­de­ria del dimoni gros, no acaba de situar el per­so­natge. Al final, li pre­gunta al seu pare: “Pare, aquest Llu­ci­fer és una mena de super­man?” Ja es poden escar­ras­sar els dimo­nis a sem­brar el pànic, si els minyons d'avui ni tan sols n'han sen­tit a par­lar!

Una nena se sis anys que s'ha edu­cat total­ment en la cul­tura laica és con­vi­dada per la seva àvia a acom­pa­nyar-la a missa, un diu­menge. La neta, con­tenta d'anar-hi, li dóna la mà i després s'asseu al banc atenta a tot el que s'esdevé a l'altar. En con­tem­plar com l'ofi­ci­ant obre els braços, com evo­lu­ci­ona, com aixeca el calze, no entén què està fent i pre­gunta: “Àvia, aquest senyor és un mag que fa jocs de mans?” Arriba l'hora de la comunió. L'àvia li demana que roman­gui asse­guda, metre ella s'acosta a l'altar per rebre la comunió. La nena obe­eix i va seguint amb la mirada el pas de l'àvia men­tre va i ve de l'altar. En arri­bar al lloc li pre­gunta: “Àvia, què t'han donat?” “M'han donat una hòstia.” Irada, replica la nena: “Una hòstia? I no t'hi has tor­nat?”

Ho estan acon­se­guint.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia