La inesgotable Girona

Gai­rebé sense ado­nar-me'n, fa cinc o sis anys que m'he des­viat d'obser­var, escol­tar i fur­gar per poder escriure de la ines­go­ta­ble Girona. Els qui m'ho han dit tenen raó! L'excepció ha estat l'expo­sició de flors en què crec haver-me gua­nyat un lloc i, rela­tant i opi­nant, con­tribuït al seu crei­xe­ment. Res més bonic i agraït que des­co­brir fets i dites del que suc­ce­eix a prop nos­tre i, si hom creu que té interès, fer-ho públic. Repas­sant l'arxiu d'arti­cles, hi trobo tot d'una un gir impor­tant cap a temes polítics. Ho he atribuït a la meva incor­po­ració a la vida política, amb vuit anys de sena­dor, que se'm van fer curts. No hi ha dubte que el seu verí és con­tagiós. Si hom creu en una idea, la defensa i la lluita per implan­tar-la, lla­vors la política és un sen­ti­ment.

He ana­lit­zat la meva obra periodística i he de dir que, en començar l'any 1979 a Girona amb El Punt Diari, ja feia 25 anys que col·labo­rava amb la revista cul­tu­ral tar­ra­go­nina Estímul (1931-2008); ho vaig fer fins fa cinc anys, quan l'enti­tat edi­tora (l'Orfeó Canongí) la retirà per la crisi de la publi­ci­tat. L'enti­tat pro­mo­via tea­tre i coral –amb grups pro­pis–, música, balls de saló i idi­oma català –també amb esco­les pròpies–, excur­si­o­nisme i mun­ta­nyisme –no pas de com­pe­tició–, natura, eco­lo­gia i, a cada edició, el meu arti­cle cen­tral fent història dels cognoms antics del meu natal Tar­ra­gonès. Era una de les més anti­gues de Cata­lu­nya, o la més antiga. Així, fa sei­xanta anys que em moc en el mitjà.

Torno a aga­far el fil. Durant el període par­la­men­tari, amb Una veu al Senat, vaig ini­ciar-me en l'opinió política. Assa­ben­tat pels dia­ris que havia estat vil­ment deca­pi­tat política­ment sense judici, per telèfon pri­mer i per­so­nal­ment després, va dir-me un que ho podia saber: “T'espera un nome­na­ment impor­tant!” Però devia ser tan impor­tant que encallà pel camí i mai més arribà. Tres-cen­tes tar­ge­tes noves dor­men en un calaix. Misèries. Després d'un temps per pair-ho, rene­gant dels que m'havien dei­xat amb una mà en cada anca, una sèrie de grups d'arti­cles d'un mateix tema –turis­tes, esti­ue­jants, bar­ce­lo­nins, giro­nins a la Vall d'Aro, fires de Girona, etc.– tingué èxit i la política aparcà. Fa uns anys, ins­tin­ti­va­ment, vaig retor­nar àvid de cata­la­nisme i d'inde­pen­den­tisme.

Hi ha tot un món ama­gat en les polítiques de par­tit: de govern, teòrica, doc­tri­nal, pac­tada, alguna con­tra natura, a les quals al comen­ta­rista li costa tro­bar el punt. Se sen­ten exa­ge­ra­ci­ons, alter­na­des amb men­ti­des, i es veuen enta­ba­na­des i cama­lle­tes evi­dents. No tot és igual i punyent, però. Es troba també entu­si­asme, hon­ra­desa, patri­o­tisme i fer­vor. Dit tot això, s'entén que ni em planto ni em retiro de la difícil, com­pli­cada i poc agraïda opinió política: alter­nant-ho, m'agra­darà veure-ho des de la vorera i no enfan­gat i cabre­jat i algun cop, maleir-ho des de din­tre. La ines­go­ta­ble Girona mereix atenció: és tota tema!