De la memòria a la ficció

L'allau de lli­bres memorístics escrits per polítics s'ha con­ver­tit en el feno­men edi­to­rial dels últims mesos. La llista d'expre­si­dents, minis­tres, líders de par­tit i hono­ra­bles jubi­lats en gene­ral, dis­po­sats a reve­lar la seva veri­tat per un gra­pat d'euros, des­borda les pos­si­bi­li­tats del més viciós amant de les memòries. Mal­grat la llarga tra­dició que aquesta lite­ra­tura té en altres indrets, aquí és rela­ti­va­ment nova. Les dic­ta­du­res no tenen cap neces­si­tat de donar expli­ca­ci­ons, els seus argu­ments comen­cen i aca­ben en el gar­rot. La democràcia implica un com­promís d'expli­cació pública però, a més, és legítim que els pro­ta­go­nis­tes vul­guin jus­ti­fi­car les seves deci­si­ons quan ja no tre­pit­gen les cati­fes del poder. Forma part de la natu­ra­lesa humana voler edul­co­rar l'amar­gor de la gestió impo­pu­lar i, encara més, accep­tar amb con­des­cendència la fla­quesa de la memòria.

Mal­grat que entre la pila de volums en què es recull la vida i mira­cles d'alguns pro­homs con­tem­po­ra­nis hi ha obres nota­bles, en alguns casos l'afany de sal­var la cara sem­bla exces­siu. Tot­hom té dret a defen­sar-se i ningú està obli­gat a l'autoin­cul­pació, però forçar les inter­pre­ta­ci­ons i dir mit­ges veri­tats implica pas­sar del gènere biogràfic al novel·lístic. Tant que algu­nes memòries més aviat hau­rien de ser en les llis­tes dels més venuts de ficció. Però pit­jor és la uti­lit­zació de mate­rial ofi­cial i con­fi­den­cial per reforçar la vera­ci­tat dels con­tin­guts del lli­bre, com passa en la carta que el Banc Cen­tral Euro­peu va enviar al pre­si­dent Zapa­tero el 2011 i en què li dema­nava reta­lla­des per fre­nar la crisi. Ales­ho­res el líder soci­a­lista la va ama­gar al Congrés i ara apa­reix en el seu lli­bre de memòries. Almenys, és poc ele­gant.