Caga el rei i caga el papa

Tots els pobles car­re­guem un clixé pel que fa a l'humor. Els anda­lu­sos són salats; els madri­lenys, ocur­rents; els ita­li­ans, bur­le­tes, i els angle­sos, sarcàstics. Als cata­lans, com les cri­a­tu­res en la pri­mera infància, ens agrada l'humor esca­tològic. Caca, cul, pis, els poe­mes d'en Pitarra, hava­ne­res i cor­ran­des amb lle­tres por­ques i, és clar, la figura del caga­ner, ara tan con­tro­ver­tida. El cre­ua­ment entre el sen­tit religiós de la patrona i l'antro­pològic de la figura del pagès defe­cant ha fet sal­tar gus­pi­res. Una cosa és anar a missa els diu­men­ges per resar pia­do­sa­ment a la mare de Déu i una altra és aca­bar l'àpat fami­liar expli­cant acu­dits verds, reci­tant poe­mes esca­tològics i can­tant por­ca­des. Hi ha qui sin­te­titza aquests dos fets amb allò del seny i la rauxa, que alguns desin­for­mats con­si­de­ren trets cata­lans intraduïbles. No és veri­tat, en cas­tellà, del seny, se'n diu sen­sa­tez, i de la rauxa, des­ma­dre. La figura del caga­ner, com totes les tra­di­ci­ons, inclo­ses les reli­gi­o­ses, prové d'un mis­satge o un fet con­cret. Val­gui com a exem­ple el fet que a les esglésies sem­pre hi ha d'haver una llum, elèctrica o d'espelma, a la cape­lla fonda, allà on es desen les hòsties con­sa­gra­des que se sub­mi­nis­tra­ran als fidels. Hi ha antropòlegs que ho inter­pre­ten com una manera de guar­dar la memòria atàvica, és a dir, com una tra­dició sor­gida quan l'home havia des­co­bert el foc però no sabia encara ori­gi­nar-lo. Com una remi­niscència del lloc de la cova on es pre­ser­vava el foc perquè no s'apagués mai. A finals de desem­bre, molt abans dels pes­se­bres, les fires d'avets, les jogui­nes, els dolços i la missa del gall, se cele­brava el sols­tici d'hivern i l'arri­bada del temps de començar a tre­ba­llar el tros per les pri­me­res colli­tes de pri­ma­vera. És en aquesta tra­dició on s'emmarca la figura del pagès defe­cant en un racó, com a símbol del retor­na­ment a la terra del que se n'extrau. No consta, ni tan sols en el cos­tu­mari de l'Ama­des, que els senyors del pas­seig de Gràcia fos­sin segui­dors d'aquest cos­tum. Era una tra­dició clara­ment pagesa, tant en la forma com en el sen­tit que se li donava. Ningú que encara pensi que el camp és aquell lloc on pas­se­gen els pollas­tres crus és capaç d'enten­dre ni d'assi­mi­lar amb tota la seva mag­ni­tud la vene­ració a la terra. Com passa sem­pre, el temps, la tele­visió i el papa­na­tisme n'han des­vir­tuat el sen­tit pri­mi­geni, i ara, el qui no té la seva pròpia rèplica fent de ven­tre, en aquest país, no és ningú.