Cinc anys de la república que no va ser

Haver anat tan lluny no vol dir haver arri­bat prou lluny. Cinc anys després de la pro­cla­mació de la República Cata­lana per part del Par­la­ment, això és una evidència. No cal escar­ras­sar-se gaire per per­ce­bre que la rea­li­tat del 2022 és la gestió de l’auto­no­misme en mans d’uns par­tits inde­pen­den­tis­tes pro­fun­da­ment divi­dits i peri­llo­sa­ment enfron­tats, com si hagues­sin obli­dat qui és l’autèntic anta­go­nista –un Estat amb pro­fun­des deficiències democràtiques– d’aquesta història que va pro­ta­go­nit­zar la ciu­ta­da­nia jugant-se la cara fins al 3 d’octu­bre del 2017 i que no va tenir con­tinuïtat quan el tes­ti­moni l’havia de reco­llir la classe política. Afir­mar que aque­lla pro­cla­mació va ser un error té un punt de sim­plista. Si ho va ser, ja venia deri­vat de la decla­ració d’inde­pendència del 10 d’octu­bre imme­di­a­ta­ment arxi­vada i mai publi­cada en el Diari Ofi­cial. No es va defen­sar aque­lla decla­ració, en pri­mer lloc –i aquesta és una res­pon­sa­bi­li­tat del govern d’ales­ho­res– perquè no es tenia amb què defen­sar-la, ja que les estruc­tu­res d’estat no hi eren i el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal tam­poc perquè, en ter­mes d’inte­gri­tat ter­ri­to­rial, els estats es fan cos­tat. Tam­poc hi va haver deter­mi­nació per sos­te­nir la inde­pendència a par­tir del les advertències de més violència als car­rers que s’eme­tien des de l’entorn del govern de Rajoy. Les deci­si­ons del 10 i del 27 d’octu­bre van ser un punt d’inflexió en el vin­cle entre la ciu­ta­da­nia i els par­tits inde­pen­den­tis­tes. Aque­lla con­fiança sense fis­su­res s’ha anat esquer­dant en paral·lel a les divergències entre par­tits, que els han impe­dit afron­tar un procés serè de revisió i autocrítica per retro­bar-se amb un inde­pen­den­tisme de base que es manté potent.

L’apli­cació del 155 va durar for­mal­ment uns mesos però a efec­tes pràctics con­ti­nua vigent en forma de repressió, con­tra la classe política i ciu­ta­dans com­pro­me­sos, amb tots els ins­tru­ments de què dis­posa l’Estat. Una repressió pro­ta­go­nista dels cinc anys poste­ri­ors a aque­lla última imatge d’uni­tat inde­pen­den­tista, que només s’ha res­ca­tat de manera esporàdica per fer front als epi­so­dis més crus de revenja de l’Estat.