El BCE, entre la fermesa i la remor de fons

L’edi­to­rial d’avui ha estat deba­tut per: Toni Romero, Susanna Oli­veira, Toni Brosa, Xevi Sala, Car­les Sabaté, Sara Muñoz, Anna Ser­rano, Anna Puig, Teresa Márquez, David Brugué, Dolors Bellés, Xevi Masachs i Xavi Cas­tillón.

Un cop més es cons­tata com d’ines­ta­bles són els mer­cats finan­cers quan cre­uen que es poden con­ta­giar d’un refre­dat a l’altre cap de món i anti­ci­pen el pit­jor esce­nari pos­si­ble. Els mer­cats de valors es guien per fets però també per sos­pi­tes, i són extre­ma­da­ment sen­si­bles a la por i al pànic. La majo­ria d’ana­lis­tes s’han posat d’acord que els bancs dels Estats Units que han tron­to­llat, ho han fet per una sobre­ex­po­sició al risc deri­vada de tenir com a cli­ents majo­ri­ta­ris el sec­tor de les ‘start-up’ i de les crip­to­mo­ne­des. Els matei­xos espe­ci­a­lis­tes atri­bu­ei­xen el sotrac de Cre­dit Suïsse a una mala praxi dels ges­tors, i afe­gei­xen que el sis­tema ban­cari euro­peu és robust, ha limi­tat les pràcti­ques de risc i està sota super­visió fia­ble. Els resul­tats dels bancs ho ava­len, la pujada de tipus juga a favor seu, s’han anat des­pre­nent d’actius pro­blemàtics, i les limi­ta­ci­ons i exigències que tro­ben usu­a­ris i empre­ses a l’hora d’acce­dir al crèdit com­ple­ten un patró de con­ducta de les enti­tats que dista molt de la que va desem­bo­car en la crisi del 2008. Una crisi que, a l’Estat espa­nyol, es va tan­car amb un mul­ti­mi­li­o­nari res­cat del sec­tor amb diner públic que no ha estat retor­nat més que en una desena part, i que el con­tri­bu­ent té dret a exi­gir que no es repe­teixi mai més en aquests ter­mes.

El BCE ha tor­nat a apu­jar mig punt el tipus d’interès en la zona euro, fins al 3,5%. La mesura estava tan pre­vista i gai­rebé anun­ci­ada que l’Euríbor ja l’havia des­comp­tat, situ­ant-se gai­rebé al 4% la set­mana pas­sada. En cas d’haver optat per pos­po­sar o reduir l’alça, a banda d’aflui­xar en la per­se­cució de l’objec­tiu ini­cial –fer retro­ce­dir la inflació, cosa que no acon­se­gueix prou–, l’orga­nisme regu­la­dor hau­ria deno­tat dub­tes i temors, que ha vol­gut evi­tar però que no ha sem­blat en con­di­ci­ons de des­car­tar. Són simp­tomàtics la cura que posa Chris­tine Lagarde en cada paraula que pro­nun­cia i l’absència de referències a futu­res alces de tipus. La raó d’exis­tir del BCE és ser un ins­tru­ment efec­tiu d’esta­bi­li­tat i gene­rar expec­ta­ti­ves fia­bles. Fei­xuga missió, perquè la com­ple­xi­tat del sec­tor i dels lli­gams entre les enti­tats ha com­promès massa sovint la cer­tesa de dictàmens i pronòstics.