Xile sí que condemna els crims de la dictadura

Xile ha donat una lliçó de per­sistència i de democràcia amb la con­fir­mació per part del seu Tri­bu­nal Suprem de la con­demna a 25 anys de presó dels segres­ta­dors, tor­tu­ra­dors i assas­sins del can­tant i acti­vista Víctor Jara. Eren set mili­tars de la dic­ta­dura sor­gida del cop d’estat d’ara fa 50 anys. S’hi pot objec­tar, i amb raó, que quan la justícia és lenta –i la con­demna ara rati­fi­cada és del 2021– deixa de ser justícia perquè les vícti­mes només n’obte­nen una repa­ració moral i no una expi­ació dels cul­pa­bles, atès que és alta­ment pro­ba­ble que hi hagi impli­cats que hagin mort sense ser ni jut­jats. D’altra banda, l’estat xilè no va poder abor­dar els judi­cis als abu­sos de la dic­ta­dura fins que Pinoc­het va dei­xar el poder, el 1990, i va donar pas a la democràcia. A Xile s’han jut­jat i con­dem­nat cen­te­nars de càrrecs de la dic­ta­dura com a res­pon­sa­bles dels més de 3.000 morts i des­a­pa­re­guts. L’estat xilè va haver de pas­sar per la ver­go­nya que fos un jutge espa­nyol qui fes dete­nir Pinoc­het, ja vell, a Lon­dres, però un cop sal­vat aquest obs­ta­cle el va man­te­nir sota arrest domi­ci­li­ari fins a la seva mort. I amb totes les com­pli­ca­ci­ons ima­gi­na­bles, almenys ha asse­gut al banc dels acu­sats mili­tars i alts càrrecs amb les mans taca­des de sang.

En canvi, l’Estat espa­nyol ha tin­gut una acti­tud contrària. De fet, va enter­rar la dic­ta­dura sota l’estora per a satis­facció d’uns bot­xins que no han pogut ser jut­jats. El cas de l’exmi­nis­tre Rodolfo Martín Villa pels qua­tre morts a Vitòria i Pam­plona entre el 1976 i el 1978, ja amb el dic­ta­dor mort, és espe­ci­al­ment obscè. El pro­ces­sa­ment va arri­bar fa tan sols dos anys a instàncies d’una jut­gessa argen­tina, però una instància supe­rior d’aquell país el va aca­bar anul·lant. L’Espa­nya democràtica ha ama­gat les ver­go­nyes i ha dei­xat impu­nes crims i vio­la­ci­ons dels drets humans, els autors, els ideòlegs i els res­pon­sa­bles polítics –molts dels quals havien estat con­ve­ni­ent­ment reci­clats i pre­mi­ats amb una cadira als con­sells d’admi­nis­tració de grans empre­ses– en nom d’una tran­sició que els defen­sors del règim del 78 s’han atre­vit a qua­li­fi­car de modèlica i que, també en la repa­ració de les vícti­mes, ha fet aigua per totes ban­des.