La llengua d’Aitana Bonmatí

La nor­ma­lit­zació lingüística és un repte per­ma­nent a tots els Països Cata­lans, però també i en major mesura a Espa­nya, on el marc men­tal en ple segle XXI i després de quasi 50 anys de democràcia con­ti­nua enro­cat en el mono­lingüisme i, encara pit­jor, en la into­lerància a la uti­lit­zació pública del català. La uti­lit­zació de les llengües coo­fi­ci­als al Congrés i el Senat espa­nyols és un pas enda­vant, però han cal­gut 45 anys de Cons­ti­tució i Esta­tuts per fer-lo pos­si­ble. En canvi, la falta de nor­ma­lit­zació, de peda­go­gia i de blin­datge ins­ti­tu­ci­o­nal dona peu a situ­a­ci­ons tan lamen­ta­bles com ara la col·lecció d’insults, menys­preus i inci­ta­ci­ons a l’odi que ha rebut a les xar­xes soci­als la fut­bo­lista del Barça Aitana Bon­matí pel sol fet de fer ser­vir la seva llen­gua –a més del cas­tellà i l’anglès– durant la gala de la Pilota d’Or dilluns a París, en què va rebre el premi com a millor juga­dora del món. No va rebre cap retret per fer ser­vir l’anglès, però sí per fer ser­vir el català i, inter­ro­gada per la premsa, es va veure obli­gada a jus­ti­fi­car un fet tan natu­ral com és par­lar en la teva llen­gua en un acte plu­ri­lingüe amb tra­ducció simultània. Aitana Bon­matí mereix el màxim res­pecte i elogi pel que és, la millor fut­bo­lista del món per segon any con­se­cu­tiu i un refe­rent per a moltíssims nens i nenes afi­ci­o­nats. El seu talent, lide­ratge i el bar­ce­lo­nisme mili­tant que expressa sem­pre que en té l’opor­tu­ni­tat són un actiu de gran valor que el Barça ha gene­rat i ha sabut con­ser­var. Però també hem de posar en relleu el com­promís d’Aitana amb Cata­lu­nya i la seva llen­gua. I no només per uti­lit­zar-la amb nor­ma­li­tat i fer el seu dis­curs bàsica­ment en català, sinó també per saber defen­sar la llen­gua pròpia del país, el seu dret ele­men­tal a par­lar-la i l’aspi­ració a esde­ve­nir llen­gua ofi­cial a la Unió Euro­pea. Els qui no ente­nen això no ente­nen la lli­ber­tat, el res­pecte i la tolerància i, per tant, estan fora de lloc en una soci­e­tat democràtica. El que resulta sor­pre­nent és que l’Estat espa­nyol no reac­ci­oni, que la fede­ració espa­nyola, la lliga pro­fes­si­o­nal i el CSD, fins i tot la premsa, no hagin acom­pa­nyat Aitana davant aquest brot de cata­la­nofòbia i que la fis­ca­lia d’odi no hagi inter­vin­gut d’ofici per detec­tar i per­se­guir con­duc­tes tan abso­lu­ta­ment detes­ta­bles.