L’obertura del Liceu

L’elecció d’Àlex Ollé com a primer artista resident del Gran Teatre del Liceu en els seus 175 anys d’història va ser un bon indici i gairebé un símbol de la voluntat de renovació i obertura del teatre barceloní, tan vinculat a l’evolució de l’òpera: una art escènica centenària però disposada a continuar molt vigent en el segle XXI amb noves creacions i també amb maneres renovades de posar en escena els clàssics del gènere. Des de la temporada 2020/21, Ollé –un dels fundadors i directors artístics de La Fura dels Baus– ha treballat al Liceu en la renovació de l’art total somiat per Wagner, amb diferents iniciatives, com ara el cicle (Òh!)pera, un projecte conjunt amb el Disseny Hub per fomentar l’experimentació i aprenentatge de joves estudiants de diferents disciplines del disseny, a través de la creació d’una sèrie d’òperes curtes sobre temes d’actualitat, que poden conviure perfectament a la programació del Liceu amb les vicissituds eternes de, per exemple, ‘Madama Butterfly’, actualment en cartell. Sota la direcció artística de Víctor Garcia de Gomar i l’assessorament d’Ollé, el Liceu proposa ara continuar en aquesta línia d’obertura a nous llenguatges i joves creadors, amb noves òperes curtes impulsades juntament amb altres agents culturals de la ciutat com ara el CCCB, el Macba i el Teatre Lliure.

Marcat històricament pel segell de ‘temple de la burgesia catalana’, el Gran Teatre del Liceu està fent importants passos en els últims anys per obrir-se també a nous públics, d’una manera més transversal, per arribar fins i tot a espectadors, joves o no tant, que no han anat mai a l’òpera, potser perquè en tenen una idea distorsionada, de món elitista ancorat en el passat. Iniciatives com ara la plataforma digital Liceu+ i el projecte educatiu Liceu Aprèn, destinat tant als centres educatius com a les famílies i al públic en general, estan obrint les portes del teatre de la Rambla –cal no oblidar que està situat a l’entrada del popular Raval– a les noves realitats socials i culturals del nou mil·lenni, en el qual només es pot entendre l’existència d’una institució com el Liceu si, com ja ho està fent, aposta per la creació contemporània.