Que no es perdi l’impost a les energètiques

La retirada de l’impost a les energètiques votada al Congrés dels Diputats és un pas enrere en les polítiques de justícia fiscal envers els colossals beneficis d’algunes empreses, sobretot en l’actual context d’emergència social que pateixen moltes famílies catalanes. Tenint en compte, a més, que no solament caldria aplicar l’obligació tributària sinó incrementar-la. La decisió de Junts de votar contra la proposta del president que van investir, alineant-se així amb un Partit Popular que ha capitalitzat la repressió independentista i que no s’ha afartat de demanar la presó per a Carles Puigdemont, només s’entén en l’estratègia de negociació de contrapartides. I segurament amb l’horitzó pròxim d’obtenir finalment l’aplicació merescuda de l’amnistia a l’expresident català, si el Tribunal Constitucional aconsegueix revertir el rebuscat bloqueig judicial. De moment, però, sabem que la correlació de forces ha tombat un impost que impedirà injectar a les arques públiques 1.200 milions d’euros, que tant sols representarien una percentatge mínim dels beneficis d’un sector que, a més, ha gosat recórrer al xantatge d’avisar que estaven en perill inversions a Catalunya.

L’aposta per un impost just, que en canvi es manté per als grans beneficis de la banca, no està del tot perduda perquè hi ha la possibilitat de refer el tràmit parlamentari i plantejar una segona votació al Congrés. Les negociacions, per tant, continuen en marxa amb la discreció habitual. L’embranzida fiscal per exigir un gravamen a la banca i a les companyies energètiques va emergir de la constatació que en plena pandèmia es començaven a disparar de manera mai vista els grans beneficis privats, precisament en un entorn d’estretors per a la major part de la població, especialment la més vulnerable, i que d’aleshores ençà no ha parat de créixer. En paral·lel els salaris no han augmentat al mateix nivell que el preu dels aliments i el problema per accedir a l’habitatge no troba desllorigador. Continua essent raonable que les empreses que no paren d’incrementar els beneficis contribueixin a una pressió fiscal que no pot centrar-se sempre en els mateixos.