Llums i ombres de l’acord en immigració

A l’hora de passar pel sedàs l’acord entre Junts i el PSOE sobre el traspàs de les competències en immigració, es pot veure el got mig ple o mig buit. Pels qui tinguin una mirada més constructiva, o optimista, tot pacte que impliqui més matèries a gestionar per part de la Generalitat sempre haurà de ser reconegut com una victòria política, ja que suposa un avenç en un anhel, el d’aprofundir en l’autogovern, que no es pot dir que passi precisament pel seu moment més daurat. Si, a més, aquest pas endavant es fa en una carpeta tan sensible en el context polític i social actual com és la de la immigració, el progrés és doble, ja que, en termes concrets, parlem del fet que l’administració catalana passarà de ser actor passiu a exercir, per citar només uns exemples, de “finestreta única” en la tramitació de permisos d’estada de llarga durada o residència; a tenir capacitat, limitada, per gestionar la devolució d’estrangers, sense obviar el paper que passaran a fer els Mossos a l’hora de controlar ports, aeroports i fronteres. I tot això no és cap anècdota.

Deixant a un costat les dificultats que pugui tenir aquesta delegació competencial pactada entre partits, i no entre governs, per ni tan sols aprovar-se al Congrés, l’acord en si mateix genera també no pocs interrogants. D’entrada, es consuma que el traspàs no serà tan integral com Junts s’havia esforçat a repetir, a més de certificar que l’Estat mantindrà les plenes competències a l’hora de legislar sobre la matèria, detall que és clau a l’hora de desenvolupar polítiques d’immigració en majúscules. En inversa proporció, la Generalitat corre el risc, real, de convertir-se en un mer gestor d’un àmbit competencial que pot ser un mal de queixal, ja que haurà de torejar amb qüestions com ara fer-se càrrec dels centres d’internament d’estrangers (CIE). I, per tancar el cercle, l’experiència també dicta que tota entesa amb l’Estat, i més específicament amb el PSOE, ha de ser entomada amb un punt d’escepticisme. Perquè les deslleialtats polítiques i institucionals han estat tantes, i tan reiterades, que caldrà estar atents, i molt, al fet que la lletra petita no redueixi l’acord a únicament un titular grandiloqüent.