Patrimoni musical, més enllà d’aniversaris

Un acte el dia 12 al Palau de la Música marcarà l’inici oficial de l’Any Juli Garreta. La celebració, que coincideix amb el 150è aniversari, el mateix dia 12, del seu naixement, és una iniciativa lloable amb què es pretén distingir i difondre la figura i l’obra d’un compositor que, com defensava el seu bon amic Pau Casals, mereix ser considerat “entre els més grans”, i que aquest 2025 s’unirà a les efemèrides d’altres músics destacats del país, com per exemple la soprano Conxita Badia (1897-1975) i el pianista Ricard Viñes (1875-1943). L’encert d’honorar el compositor de Sant Feliu de Guíxols, venerat per figures de renom mundial com el rus Ígor Stravinsky, amb aquest aniversari, així com el d’incloure obra seva en les programacions d’enguany dels principals equipaments musicals del país, no ens ha de fer oblidar, tanmateix, la feina que hi ha encara pendent quant a reconeixement i difusió del patrimoni musical català. Sí, noms com els de Garreta i Casals és fàcil trobar-los en carrers o escoles de municipis catalans, però així com citar, per exemple, tres escriptors històrics catalans, o tres artistes, pot ser un exercici senzill per a la majoria de ciutadans, fer-ho amb tres compositors il·lustres presumiblement sigui un exercici un xic més complicat.

D’accions que poden contribuir a projectar millor el patrimoni musical del país n’ hi ha unes quantes: des de la creació d’un possible centre de difusió que vetlli per aquests objectius a la instauració d’un Dia de la Música Catalana com, per exemple, fa Finlàndia cada 8 de desembre, aniversari d’una de les seves figures més il·lustres: Jean Sibelius. Les potencialitats que ofereixen els nous canals de difusió i la robustesa del sector audiovisual català poden ser de gran ajuda, d’altra banda, per a la projecció d’aquest patrimoni. I, als auditoris, la presència d’obra de compositors del país no hauria, evidentment, de circumscriure’s a les efemèrides que hi pugui haver cada any. Com passa lamentablement en tants altres àmbits de la cultura del país, el nostre patrimoni musical és una cosa que hauríem de saber difondre i de la qual, fins i tot, no ens hauria de fer vergonya presumir.