El camí que queda per recórrer

El Dia Internacional de la Dona és una bona data per analitzar el camí recorregut i el que queda per recórrer en allò que fa referència a la igualtat plena entre homes i dones. El nostre país té, encara avui, un munt de reptes per assolir aquest objectiu cobejat: l’eliminació de la bretxa salarial, el trencament dels sostres de vidre que encara persisteixen (en alguns casos, de formigó armat), l’acumulació del poder dels homes en els consells i alts llocs directius de les empreses, la violència masclista i la inseguretat que pateixen les dones, la desigualtat en allò que fa referència a les cures familiars o l’assumpció de tasques domèstiques o l’accés a determinades professions, són encara alguns dels reptes que han d’interpel·lar el conjunt de la societat. Es tracta d’objectius que s’han aconseguir amb instruments legals, però, al mateix temps, amb la implicació del conjunt de la societat, dones i homes. Malgrat els avenços, ens trobem molt lluny d’on hauríem de ser.

El desafiament, cal no oblidar-ho, és global. Encara avui, hi ha un munt de països en què, amb l’excusa de la tradició o la religió, els drets més elementals de les dones són sistemàticament vulnerats. La lluita per a l’eliminació de totes les formes de discriminació per raons de gènere ha d’esdevenir, a nivell global, una prioritat immediata, donat que es tracta de fer efectiva la garantia dels drets bàsics que com a ésser humà li són negats a la meitat de la població mundial pel fet d’ésser dona. No resulta tolerable, en aquest sentit, que els governs o les federacions esportives, per posar alguns exemples, segueixin normalitzant relacions o organitzin esdeveniments esportius o de qualsevol altre tipus en aquells països en què els drets de les dones són sistemàticament vulnerats. Fa sis anys, quan es va anunciar la celebració de la primera supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita, l’aleshores president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, va tenir la indecència de dir que era “la supercopa de la igualtat”; una manera cínica d’afirmar que hom prioritza els guanys econòmics a la defensa dels drets humans i d’una igualtat de gènere que hauria de ser innegociable.