Els aranzels de Trump, els arbres i el bosc

Els aranzels que aplicaran els Estats Units tenen un inqüestionable potencial d’impacte en l’economia mundial, però convé que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. Els aranzels tan sols són un instrument més d’una estratègia per canviar l’ordre global. Trump vol que tot el planeta jugui al seu joc i, a pesar del to despectiu i supremacista que dedica a la resta del món, està forçant que tothom prengui posició. Rere l’histrionisme del president hi ha una agenda que s’aplica –destrucció del multilateralisme, abandonament d’Europa com a aliada, aranzels– i un discurs propagandístic altament efectiu per engreixar l’orgull del ciutadà nord-americà mitjà fent-li creure que fins ara ha estat maltractat pel món i que ha arribat l’hora de fer-se respectar. Si l’economia l’acompanya, el trumpisme –amb Trump o sense– té possibilitats d’esdevenir hegemònic durant anys. Ara bé, a curt i a mitjà termini la guerra comercial que previsiblement desencadenaran els aranzels castigarà les classes populars i les famílies amb menys recursos per mitjà de la inflació i, de retruc, els resultats de les empreses. La paradoxa és que qui rescata ara un proteccionisme de manual va ser el gran impulsor de la globalització i un dels seus màxims beneficiats.

Ridiculitzar Trump no té sentit ni portarà res de bo. Trump ja no fa riure, fa por. És el màxim exponent de l’elit econòmica que grimpa al cim de les institucions i situa en el centre de la política els seus interessos particulars i no l’ètica ni la recerca del bé públic. Ho fa amb discursos tan ben travats i plens de falsedats com els de Trump, amb missatges que calen socialment. Són elits que aixequen lideratges per prendre les regnes de les institucions i residualitzar la política justament perquè els és un obstacle en l’assalt al poder. Si la política no contraposa lideratges forts –que avui no hi són– ni respostes unitàries –complicades d’articular sense aquests lideratges potents–, la lluita contra aquests populismes amb tics autocràtics serà massa desigual. A partir d’aquesta constatació, la reacció –començant per la de la UE– hauria de deixar de banda la retòrica acusatòria en benefici de decisions transcendents i compartides.