No girar l’esquena a la Catalunya buida

Més enllà de les percepcions, que també hi ajuden, les xifres acostumen a ser un instrument més que fiable per constatar una realitat anòmala. I són aquests guarismes els que ens diuen que, avui dia, al 80% del territori —la Catalunya rural— hi viu només un 8,9% de la població, circumstància que denota un desequilibri evident. Cert és que aquest és un fenomen estructural, ja que algunes projeccions vaticinen que el 2050 el 70% de la població mundial viurà concentrada en grans espais urbans, però no per això aquesta deixa de ser una perspectiva menys inquietant per a tots aquells que imaginen un país compacte i cohesionat des de tots els punts de vista, i no només demogràfic. En aquest context sorprèn, i força, que una qüestió tan troncal hagi quedat absolutament arraconada de l’agenda política. Perquè el desequilibri territorial, i la mateixa necessitat d’actualitzar el concepte en si, és una qüestió de la qual, senzillament, no se’n parla. És el no debat.

Partint de la tesi que el poder públic, per definició, no pot donar com a inevitables problemàtiques com la del despoblament progressiu d’una part consubstancial de Catalunya, el que ha de fer és entomar aquesta qüestió i planificar polítiques que corregeixen, o en menor mesura atenuïn, les conseqüències d’aquesta tendència a la macrocefàcila de la corona barcelonina. I això passa per millorar, o repensar, les infraestructures de mobilitat que ajudin a trencar distàncies a l’hora d’anar a viure, estudiar o treballar més enllà dels límits de la capital, o dotar els pobles més petits d’habitatge i d’aquells serveis bàsics i indispensables —des d’una escola amb xarxes d’internet— per atreure nous veïns i crear comunitat. I entre les mesures més concretes i immediates també hi ha la necessitat de desplegar l’Estatut del Món Rural, pendent d’aprovar-se al Parlament, per poder tenir a mà mecanismes tangibles per fer front al despoblament d’aquells municipis de menys de 2.000 habitants. Dit tot plegat, poques matèries justificarien més un gran pacte polític que aquell que defineixi un model de país com a tal. La necessitat hi és. Ara el que cal és la voluntat política de segellar-lo.