El Prat: abans de l’ampliació, cal la gestió

De la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat detallada per Salvador Illa criden l’atenció dos aspectes. En primer lloc, cal aclarir si la fita és operar 90 vols cada hora i superar els 55 milions de passatgers anuals, o bé ser origen i destinació de vols transoceànics. No són objectius incompatibles, però s’hi pot arribar per camins diferents. Per fer realitat el primer, sí que és imprescindible l’ampliació de la pista més propera al mar. Però per enfocar el segon també es pot valorar esponjar el Prat derivant trànsit de vols de baix cost a Girona i Reus –i justificar les inversions que s’hi han fet–, una alternativa que ni tan sols es planteja. Aquest, però, no és el silenci més estrident dels plans del govern. L’objectiu de poder volar a altres continents sense passar per Madrid només es podrà garantir si la Generalitat té l’última paraula en la gestió. És necessari treure el Prat de les urpes d’Aena, perquè és justament el gestor d’infraestructures aeroportuàries de l’Estat espanyol qui ha causat la situació actual, fent que les grans rutes transcontinentals passin per Madrid i buidant Girona i Reus per justificar que Barcelona ja queda ple amb el ‘low cost’. Apostar per l’ampliació sense tenir el vot de qualitat en el disseny de l’estratègia és posar el carro a davant dels bous, un error en l’ordre de les prioritats que un govern que vol fer bandera de la gestió hauria d’evitar. A banda, caldrà convèncer Brussel·les, que ja té la mosca al nas i un expedient obert pels incompliments en matèria mediambiental en l’ampliació anterior, que afectava terrenys de la Xarxa Natura 2000.

El consens polític que prometia Illa podria arribar amb Junts. De fet, la proposta del PSC no és gaire distant de la que havia acordat el vicepresident Jordi Puigneró amb els socialistes l’estiu del 2021 i que no es va dur a terme per la marxa enrere del govern del PSOE. Si els juntaires avalen ara l’ampliació, seria el primer exercici de geometria variable amb èxit del govern Illa. I, per acabar amb els silencis, també és eloqüent el perfil baixíssim d’ERC i –sobretot– els Comuns en la crítica a una opció que no comparteixen però que no sembla prou motiu per a una trencadissa.