Jutges tant o més controlats

El govern de Mari­ano Rajoy va ater­rar a la justícia amb grans ínfu­les reno­va­do­res, pro­me­tent la màxima inde­pendència del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ). Adéu a les eti­que­tes polítiques que tant havien empas­ti­fat la imatge de la ins­ti­tució que deci­deix els des­tins de la magis­tra­tura, es pre­go­nava durant la cam­pa­nya del 2011. Al cap de qua­tre dies, però, el minis­tre Alberto Ruiz-Gallardón s'obli­dava del reclam de des­po­li­tit­zar l'òrgan i dei­xava en mans del col·lec­tiu l'elecció de dotze dels vint nous vocals. I des de setem­bre fins fa dues set­ma­nes, quan es va tan­car l'acord final, el que s'ha vist és la clàssica batussa entre el PP i el PSOE per repar­tir-se els noms: tants per a tu, tants per a mi i tants per al veí (CiU, PNB i IU). A canvi de fer el mateix de sem­pre, els dos grans par­tits esta­tals van tor­nar a incloure en la nego­ci­ació els grups català i basc i, com a nove­tat, van donar veu a la coa­lició d'esquer­res, fins al punt que els dos inter­lo­cu­tors es van­ta­ven d'haver ges­tat el CGPJ més plu­ral de la història. En la ins­ti­tució hi ha dues cata­la­nes, la jurista i exdi­pu­tada Mercè Pigem i l'exdi­rec­tora de l'escola judi­cial Roser Bach.

Gallardón va dei­xar clar que el PP faria val­dre la seva majo­ria per fer-se un CGPJ a mida, segons els seus interes­sos i no pas els de la pro­fessió. Així, i després d'unes quan­tes pro­va­tu­res i esbor­ranys, el minis­tre es va des­dir dels com­pro­mi­sos elec­to­rals i va aca­bar impo­sant un sis­tema d'elecció indi­recta, però que, a la pràctica, dóna més poder als par­tits, que ja poden esco­llir a dit entre una llarga llista de can­di­dats, sense res­pec­tar els que tenen més avals, és a dir, més suport dels com­panys. Això va aca­bar inco­mo­dant una part del PP, va moles­tar la dreta mediàtica –que el tit­llava de covard– i, sobre­tot, va dis­gus­tar la judi­ca­tura. “El CGPJ es con­ver­tirà en un apèndix del minis­teri” i “Això és un atra­ca­ment” són algu­nes de les quei­xes de l'opo­sició, quan el juny pas­sat els popu­lars apro­va­ven la reforma en soli­tari.

La clau, doncs, és que la nova llei modi­fica subs­tan­ci­al­ment el sis­tema d'elecció per garan­tir-se que la política manté el con­trol. I, en canvi, intro­du­eix una nove­tat que va pro­vo­car la pro­testa dels grups del Congrés: el PP tenia capa­ci­tat per nome­nar la mei­tat dels vocals sense haver-se d'enco­ma­nar a ningú, men­tre que la resta podia que­dar en situ­ació d'interi­natge fins que hi hagués un acord dels dos par­tits esta­tals. Les asso­ci­a­ci­ons de jut­ges van que­dar amb un pam de nas. Tant és així que, excepte la con­ser­va­dora Asso­ci­ació Pro­fes­si­o­nal de la Magis­tra­tura (APM), la resta no va voler apor­tar cap nom com a mesura de pro­testa. Mal­grat aquest intent de col·labo­ració, dels dotze can­di­dats de l'APM, el PP només en va triar un.

El pre­text per jus­ti­fi­car l'enèsim incom­pli­ment és que, a última hora, el PP es va ado­nar que, per obte­nir el con­sens per reno­var el con­junt del CGPJ, calia fer “sacri­fi­cis”, asse­gu­rava Rajoy l'endemà que el PP i el PSOE fes­sin pública la llista dels vocals que ocu­pa­rien les cadi­res. Per tot ple­gat, més enllà de la comèdia que puguin fer públi­ca­ment, és clar que, quan els convé, el pre­si­dent espa­nyol i el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubal­caba, són capaços de nego­ciar i d'enten­dre's gai­rebé a l'ins­tant. “Par­lar és una cosa capi­tal a la vida, no es perd res per par­lar”, con­cloïa Rajoy després d'haver-se tret del damunt una reno­vació per la qual els popu­lars s'asse­gu­ren una majo­ria con­ser­va­dora encapçalada pel magis­trat Car­los Les­mes.

Després dels esti­ra­bots ini­ci­als i les ame­na­ces de por­tar la reforma al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, al PSOE el va vèncer l'interès per seguir influint en un CGPJ que ha de desig­nar molts càrrecs dins la magis­tra­tura en els pròxims cinc anys. I, en matèria de cor­rupció, tot­hom té roba estesa. La prova és que no va opo­sar resistència al nome­na­ment del pre­si­dent, un magis­trat con­ser­va­dor pro­ce­dent del Suprem que havia col·labo­rat amb els governs d'Aznar. El nom de Car­los Les­mes era damunt la taula de La Mon­cloa molt abans que es pactés el con­junt de l'òrgan. I el PSOE el va ava­lar.

Perquè, al marge de l'escàndol de l'elecció, el nou poder judi­cial que arrenca assa­jarà una fórmula inèdita de dis­tri­bució de la feina en una ins­ti­tució que va viure la seva etapa més negra arran de l'escàndol dels viat­ges i les ele­va­des des­pe­ses del pre­si­dent ante­rior, Car­los Dívar, i es va des­ta­par, així, una falta de con­trol i de trans­parència en la gestió d'aquest òrgan. A par­tir d'ara, el nucli dur està for­mat per cinc vocals –tres magis­trats i dos juris­tes de pres­tigi–, a més del pre­si­dent de la ins­ti­tució. Serà l'ano­me­nada comissió per­ma­nent. Tots ells tin­dran dedi­cació exclu­siva, men­tre que els altres vocals només cobra­ran die­tes i, per tant, hau­ran de con­ti­nuar amb la seva acti­vi­tat habi­tual. Això pot pro­vo­car situ­a­ci­ons deli­ca­des, sobre­tot per qüesti­ons d'incom­pa­ti­bi­li­tats. De sobte es poden tro­bar que aca­bin sent jutge i part en assump­tes que hagi de resol­dre el CGPJ.