La pregunta
era agredolç i passava de l'alegria
a la preocupació,
en diversos viatges
d'anada i tornada
Tenim pregunta i tenim data, i per primer cop en la història del nostre país un Parlament democràtic ha acordat per àmplia majoria exercir el dret d'autodeterminació i preguntar al poble de Catalunya sobre la independència. Aquest desembre del 2013 marca, doncs, un punt d'inflexió molt important per al nostre esdevenir col·lectiu. És lògic, doncs, que dijous esclatés l'eufòria col·lectiva entre l'independentisme, en aparèixer l'estat independent en la pregunta, i en oferir gairebé dos terços del Parlament una potent imatge d'unitat. El meu sentiment era, però, agredolç, i passava de l'alegria a la preocupació, en diversos viatges d'anada i tornada.
La pregunta escollida és una doble pregunta en forma d'arbre, les dues primeres branques són el Sí i el No a l'Estat. La branca del No s'atura aquí, i la del Sí té una segona pregunta amb dues branques, el Sí a l'Estat independent, i el No al fet que aquest Estat sigui independent. Per tant el votant té tres alternatives: el Sí-Sí, el Sí-No i el No. De seguida va sorgir la primera preocupació: la tercera via s'havia colat a la pregunta. Aquella mateixa tarda en Sala i Martín ja advertia que en haver-hi tres alternatives, podria passar que cap no superés el 50% dels vots. En el nostre cas, aquest problema matemàtic és també un problema polític. Totes les enquestes dels darrers anys ens diuen que quan l'elector té només dues alternatives: el Sí i el No a la independència, el Sí guanya amb claredat; en canvi, quan l'elector pot triar entre diverses formulacions polítiques, el Sí a la independència és la més votada però sense una majoria clara. Els votants indecisos són aquells a qui no agrada la situació actual, i voldrien una millora en l'autogovern de Catalunya però tenen por dels costos derivats de la ruptura. Ara tindran una via de sortida que els evita prendre partit. Val a dir, però, per introduir un element positiu, que l'alternativa triada pot afavorir la participació d'aquests sectors en la consulta, sobretot d'aquells més formats políticament.
La pregunta triada fa més difícil la victòria del Sí a la independència. Aquest ha estat el cost del pacte amb els no-independentistes. Aviat, però, sorgien també els problemes tècnics. Els llindars per validar resultats no havien estat acordats pels partits i alguns afirmaren que guanyant el Sí a les dues preguntes hauria guanyat el Sí a la independència. Aquesta interpretació no passaria cap filtre internacional. Cap país no es pot proclamar independent si no té la majoria absoluta dels votants a favor. És més, el mateix codi de bones pràctiques en referèndums de la Comissió de Venècia afirma que quan hi ha alternatives, cada votant ha de tenir el mateix número de vots. El fet de no permetre votar No a la segona pregunta els qui han votat No a la primera pot ser un problema. Ha de quedar clar que el seu No és també un No a la segona, o bé, com ha proposat Xavier Solano, se'ls ha de deixar votar també a la segona. Més problemes: la pregunta ha de ser neutral i no pot induir a una resposta. La primera pregunta no compleix aquest requisit atès que els que volen votar Sí a la independència se'ls obliga a votar Sí a la primera pregunta. Una primera pregunta que, a més, no compleix el requisit de claredat: d'estats, n'hi ha de moltes menes, i l'argúcia lingüística de la majúscula és difícilment comprensible per al votant mitjà. Aquest problema només es solucionaria eliminant la primera pregunta. Això, però, trencaria el consens assolit. En canvi, el problema que cap dels tres resultats superi el 50% dels vots té una solució viable: sotmetre l'opció que obté la majoria simple a una segona volta on la resposta sigui Sí o No.
