Un sofà a la riba
La llinda
Ha passat una setmana i hem tingut comentaris de tota mena, des de l'eufòria (un pèl ingènua, potser) fins a la indignació més autèntica i descarnada. Des del dubte raonable fins a la patriòtica exaltació d'una Espanya indissoluble. Un dels debats més vius ha estat arran i sobre i al voltant de la doble pregunta de la consulta, i una de les crítiques més esteses i que jo entenc menys és aquesta: els que vulguin votar no a la primera patiran un frau electoral perquè veuran com els impedeixen de contestar la segona. És un dels arguments més inversemblants que es puguin aportar, perquè la decisió taxativa presa en la instància inicial ja és prou concloent en relació a una segona qüestió que, implícitament, ja es contesta des del primer moment. També hauria de passar el mateix amb un vot en blanc, que tindria aleshores (juntament amb el negatiu) la mateixa transcendència final que l'amplada del doble vot afirmatiu, un cop efectuades les correccions matemàtiques que calguin per tal de descomptar de l'opció clarament independentista un segon “no” que implicaria un mandat de cessió de la sobirania en cas que això fos possible. En aquesta consulta –que és evident que costarà molt que es pugui dur a terme, a pesar de totes les bones voluntats i els esforços– no es pot fer trampa (com alguns han insinuat quan han dit que el resultat de la segona resposta –“sí, sí”– és el que val, finalment, en igualtat de condicions de recompte amb la primera), sobretot perquè la pròpia estratègia que s'ha consolidat en un pacte inusual (i que quasi havíem descartat) és la de la claredat i l'establiment d'uns marges de maniobra concloents i hàbils per poder-hi enquibir sensibilitats polítiques molt diverses.
La pregunta i la data són una mena de pedra de toc que indica el nivell democràtic d'un país. I són, també, l'inici d'un plantejament radical que veurem com acaba. Una fita, una llinda que marca i delimita el límit del terreny de joc.
