Santa Cristina

Santa Cris­tina de Llo­ret de Mar està doble­ment d'actu­a­li­tat. Dijous pas­sat, dia 19, va ser pre­sen­tat a la sala d'actes de l'ajun­ta­ment un nou lli­bre monogràfic sobre l'ermita, de gran for­mat, amb dues-cen­tes pàgines, que ha estat escrit pel pre­si­dent actual de l'obre­ria, Sal­va­dor Palau­delmàs i Casals, que ha fet un minuciós tre­ball de síntesi de les apor­ta­ci­ons dels his­to­ri­a­dors ante­ri­ors, sense dei­xar de banda alguna apor­tació nova a par­tir de docu­ments recents ben con­tras­tats, però sobre­tot l'ha il·lus­trat pro­fu­sa­ment fent que el con­tin­gut entri pels ulls, sedu­eixi i arribi a tots els públics.

Paral·lela­ment a l'apa­rició del lli­bre, s'han ini­ciat unes obres a l'inte­rior de l'ermita amb la idea de can­viar el pavi­ment i apro­fi­tar per ins­tal·lar algun sis­tema de cale­facció sub­ter­rani. Sem­pre s'havia dit que l'actual san­tu­ari del segle XVIII s'havia edi­fi­cat man­te­nint l'ermita antiga a din­tre, ender­ro­cada només en aca­bar les obres. Això s'ha pogut com­pro­var, en part, perquè, després d'aixe­car el pavi­ment modern i fins i tot un altre que va sor­tir imme­di­a­ta­ment a sota, de començament del segle XIX, van aparèixer, força cen­trats, els fona­ments de l'antic absis i de part de la nau i, allà on no hi havia pedra, l'empremta dei­xada per les parets a la roca viva, de manera que s'ha pogut res­ti­tuir la planta de l'esgle­si­ola pri­mi­tiva, que té una llar­gada d'uns dotze metres i una amplada d'uns sis.

S'han tro­bat pocs indi­ca­dors vàlids però tot fa pen­sar que l'ermita era del segle XIV o poc més abans. (Recor­dem que el per­gamí més antic que hi fa referència és del 1354.) La sor­presa majúscula ha estat, però, tro­bar enter­ra­ments a la part exte­rior del perímetre, i alguns a l'inte­rior. Dels exte­ri­ors des­taca una sepul­tura antro­po­morfa, cor­res­po­nent a un adult, tro­bada a uns sei­xanta centímetres de pro­fun­di­tat, data­ble del segle X. La resta són cinc esque­lets de cri­a­tu­res –eren èpoques de gran mor­ta­li­tat infan­til– i un enter­ra­ment en caixa, d'un adult que devia ser impor­tant, cavat a la roca, just al cen­tre de la planta esmen­tada.

Llàstima que aquesta sepul­tura degué ser reme­nada en fer l'església del segle XVIII o el pavi­ment del XIX i els ossos esta­ven en desor­dre i tros­se­jats. Cal pen­sar que havia de ser ja de temps moderns, atès que con­ser­vava encara res­tes de calçat.

També han apa­re­gut una gran quan­ti­tat de forats, pròxims als murs, que fan pen­sar en l'espai ocu­pat pels pals de les bas­ti­des de l'església nova, si bé n'hi ha de molt gros­sos que des­con­cer­ten força. L'exca­vació l'ha por­tada a terme l'arqueòleg Joan Llinàs i Pol, que, en el futur, ens ofe­rirà l'estudi científic cor­res­po­nent.