Ser a la UE

La política inter­na­ci­o­nal té dues carac­terísti­ques nucle­ars: es basa radi­cal­ment en la rea­li­tat i és la més hipòcrita de totes. Fent ús de la famosa dita anglesa, en l'àmbit de les rela­ci­ons exte­ri­ors no es tenen amics, sinó interes­sos. És en aquest camp de joc i amb aques­tes regles que Cata­lu­nya jugarà el seu reco­nei­xe­ment com a estat sobirà i les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals que se'n deri­vin, espe­ci­al­ment amb la Unió Euro­pea (UE). Espe­rar ges­tos de com­pli­ci­tat amb el procés sobi­ra­nista abans de cul­mi­nar-lo per part de governs estran­gers és per­dre el temps perquè els estats no acos­tu­men a ficar-se en els afers interns del veí.

Ara bé, si els cata­lans asso­lim la inde­pendència mit­jançant un procés democràtic i trans­pa­rent no hi ha dubte que obtin­drem el reco­nei­xe­ment dels altres estats. Al segle XXI està mal vist impe­dir que un poble voti democràtica­ment. Ja no és pos­si­ble, tam­poc, impe­dir que el món ho sàpiga. Tri­ga­rem més o menys, però l'eman­ci­pació és un camí sense retorn i pas­sarà ine­vi­ta­ble­ment per la nor­ma­lit­zació de rela­ci­ons exte­ri­ors. Fins i tot Kosovo, exhi­bit interes­sa­da­ment pel govern espa­nyol com a exem­ple de país pària, ja nego­cia amb la UE i ha estat reco­ne­gut per 106 països.

La força dels fets con­su­mats és el motor de la política inter­na­ci­o­nal. Per aquesta raó, fer pre­dic­ci­ons apo­calípti­ques sobre aquesta qüestió no només és teme­rari, sinó que els ante­ce­dents pro­pers indi­quen més aviat el con­trari. En aquest sen­tit, és cone­guda l'anècdota segons la qual Lituània va ser adver­tida que si aban­do­nava la URSS esde­vin­dria un estat que roman­dria per sem­pre més en l'ostra­cisme. Dues dècades després, la rea­li­tat és que Lituània és mem­bre de la UE, de l'OTAN, de l'Espai Schen­gen i del Con­sell d'Europa. Com deia aquell famós fut­bo­lista, no cal dir res més.