Pat Finucane

Pat Finu­cane, advo­cat defen­sor de nord-irlan­de­sos repu­bli­cans, va ser mort a trets el 1989 per l'UDA (Uls­ter Defence Asso­ci­a­tion), una asso­ci­ació para­mi­li­tar uni­o­nista guiada i tute­lada pels ser­veis d'intel·ligència angle­sos. Un informe ofi­cial del govern anglès publi­cat ara fa un any, deta­llava com ofi­ci­als angle­sos havien aju­dat l'UDA iden­ti­fi­cant Finu­cane, gene­rant la major part de les dades d'intel·ligència de què dis­po­sa­ven, pro­por­ci­o­nant-los una arma i després fent-la des­a­parèixer, i obs­truint deli­be­ra­da­ment les recer­ques poste­ri­ors sobre aquest afer. Tot és posi­tiu res­pecte de la clare­dat i llum que aporta aquest informe, lle­vat que també con­cloïa que els minis­tres angle­sos del moment genuïnament no sabien res de tot això, i que no hi havia una cons­pi­ració de l'estat per assas­si­nar Finu­cane, ço que ha por­tat la seva vídua, Geral­dine Finu­cane, a decla­rar que l'informe és una mani­pu­lació. A nosal­tres aquesta con­clusió ens és fami­liar quan recor­dem la famosa X dels GAL, un de tants que ara s'atre­vei­xen a donar lliçons de democràcia als cata­lans.

Atès que l'acti­tud dels governs d'Espa­nya i Angla­terra no podria ser més dife­rent a dia d'avui davant dels pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació d'Escòcia i Cata­lu­nya, aquesta notícia ens ser­veix per a recor­dar com can­via tot quan es vessa sang per amb­dues ban­des: fins i tot un estat avui modèlic com l'anglès va recórrer als mètodes més bru­tals sense dub­tar-ho, i durant dila­tats períodes de temps. Efec­ti­va­ment, la sang ves­sada ho con­fon tot i iguala l'opres­sor i l'opri­mit per a gai­rebé tots els obser­va­dors i, sense cap mena de dubte, per a tota l'opinió pública inter­na­ci­o­nal. Per a aquesta, un cop hi ha sang, els argu­ments dels opri­mits per­den tot el pes, i la seva causa perd tota la sim­pa­tia que pogués des­per­tar. I aquest és l'únic obs­ta­cle que ens podria fer per­dre la inde­pendència ara: que hi comencés a haver ves­sa­ment de sang per part de par­ti­da­ris de la inde­pendència. Això pro­por­ci­o­na­ria a l'Estat espa­nyol l'única excusa dura­dora i robusta per a emprar qual­se­vol grau de violència con­tra la nos­tra causa, i eva­po­ra­ria la pràctica tota­li­tat del suport i sim­pa­tia inter­na­ci­o­nal que la nos­tra causa pugui tenir. Evi­dent­ment, els que vivim a Cata­lu­nya avui sabem que no hi hau­ria cap feno­men més aliè al nos­tre pen­sa­ment i voler que un fet com aquest. El pro­blema és que gene­rar un grup arti­fi­cial que sem­bli que és inde­pen­den­tista per tal de desa­cre­di­tar total­ment el procés, és un dels trucs que for­men part dels manu­als de tots els ser­veis d'intel·ligència. Recent­ment, a la pri­ma­vera àrab de Tunísia i Egipte, la premsa cata­lana va reco­llir diver­ses situ­a­ci­ons en què esclats de violència en mani­fes­ta­ci­ons altra­ment pacífiques dels revol­tats, en rea­li­tat havien sigut obra d'agents del règim per tal de tacar-les amb l'aura de la violència.

Per això, no ens hem de pre­gun­tar si hi ha cap dos­sier als arxius del CNI amb pro­pos­tes de gene­ració de grups vio­lents amb pell d'inde­pen­den­tista, sinó quan­tes n'hi ha i qui­nes són, i estar tots extra­or­dinària­ment vigi­lants i ama­tents a denun­ciar públi­ca­ment com aliè al nos­tre cos social qual­se­vol intent d'eclosió que els ser­veis secrets espa­nyols puguin dur a terme de crear aquesta mena de gru­pus­cles. En absència de cap violència que pugui tenyir la nos­tra causa, la lli­ber­tat és defi­ni­ti­va­ment nos­tra si la volem, perquè la res­posta que l'Estat espa­nyol pugui donar a la nos­tra ini­ci­a­tiva forçosa­ment que­da­ria també al ter­ri­tori de la no-violència, o de la violència de molt baixa inten­si­tat. Sim­ple­ment no es pot bom­bar­de­jar un poble que reclama la seva lli­ber­tat per mit­jans pura­ment pacífics.