Vinyoli

Aquest serà un any de mol­tes cele­bra­ci­ons i de fets que es pre­ve­uen molt impor­tants. Farà setanta-cinc anys que les tro­pes fei­xis­tes van envair Cata­lu­nya i van implan­tar un règim de ter­ror i som­nolència. En farà vint-i-cinc de la cai­guda del mur de Berlín, un esde­ve­ni­ment que va cap­gi­rar l'ordre de les coses i que va cloure un segle tenyit de mort i de dolor. En farà cent de la cre­ació de la Man­co­mu­ni­tat, un capítol de la història d'aquest país que hauríem de cele­brar amb la mag­ni­ficència que s'hau­ria d'escaure a un dels propòsits més ferms de redreçament col·lec­tiu que Cata­lu­nya ha vis­cut mai. I cent, també cent, de l'inici de la Pri­mera Guerra Mun­dial, el con­flicte clau en la història del nou-cents, perquè va sig­ni­fi­car l'anor­re­a­ment d'un imperi, el nai­xe­ment d'un altre, l'esclat de la revo­lució que havia d'influir més en les idees dels homes i el ger­men del que havia de ser, anys després, el nazisme. Parèntesi. No es per­din 14, de Jean Eche­noz, una brevíssima novel·la en la qual es com­bina el neguit de la inti­mi­tat i dels amors amb la fúria sense con­trol de les trin­xe­res.

Aquest 2014 serà també un any de con­sul­tes. La segura, la d'Escòcia; i la hipotètica, la d'aquí. La dinàmica gene­rada per l'anunci de les urnes i la pro­hi­bició paral·lela que s'hi exer­cirà abo­ca­ran aquest país a una situ­ació que es debatrà entre la il·lusió de fer un deter­mi­nant pas enda­vant i l'angoixa de no saber on ens durà aquest camí.

Avui, però, en el pri­mer arti­cle d'aquest any, dei­xin-me que digui dues coses de Joan Vinyoli. En farà cent que va néixer, i l'entu­si­asme sense límits de Jordi Lla­vina, el comis­sari del cen­te­nari, acon­se­guirà –amb la par­ti­ci­pació deci­siva d'enti­tats com ara la càtedra de la UdG que porta el seu nom– que el poeta sigui pre­sent en les nos­tres vides. Un poeta cab­dal. Que ens du la cali­desa del con­sol i la ferida del dolor. L'exal­tació de l'espe­rit i l'aba­tuda consciència de la des­a­pa­rició.