Formes pèssimes, fons molt profund

Quan una soci­e­tat mer­can­til és inves­ti­gada judi­ci­al­ment per l'evidència d'irre­gu­la­ri­tats en la seva acti­vi­tat –i aquest és el cas de Noos i d'Aizoon– sem­bla que ha de ser per­ti­nent que el jutge ins­truc­tor reque­reixi els socis perquè expli­quin què hi feien. Com que aquest supòsit és exac­ta­ment el de Cris­tina de Borbó, que el jutge José Cas­tro la imputi i la citi a decla­rar és un pro­ce­di­ment per­fec­ta­ment nor­mal, que en el cas dels impu­tats sem­pre s'ha dit que els afa­vo­reix perquè puguin defen­sar-se. Per tant, no és creïble la tesi que el jutge no té prou fona­ments per citar-la a decla­rar. Que segueixi o no un fil equi­vo­cat, no afecta per a res l'opor­tu­ni­tat de la decla­ració en el marc d'un estat de dret.

Dit això, sem­bla poc creïble que un mem­bre de la judi­ca­tura vul­gui arris­car el seu crèdit i el seu futur pro­fes­si­o­nal cri­dant a decla­rar un mem­bre de la família reial espa­nyola sense asse­gu­rar-se que totes les pas­ses estan jurídica­ment ben fona­men­ta­des. Aquí tot­hom sap què els passa als jut­ges que fiquen el nas en els interes­sos del poder i no tenen la pre­caució d'afer­mar bé les pas­ses ni de pro­te­gir-se les espat­lles. Tot això i que la fis­ca­lia assetgi i des­qua­li­fi­qui el jutge ins­truc­tor, en comp­tes de pro­cu­rar que s'acla­rei­xin les pos­si­bles comis­si­ons de delicte, fa pen­sar que José Cas­tro està tocant os.

El fis­cal anti­cor­rupció de les Bale­ars, Pedro Hor­rach, deu fer el que li toca, que deu ser obeir el fis­cal gene­ral. Però són la seva actu­ació extem­porània i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons al jutge Cas­tro el que inqui­eta els ciu­ta­dans, i no que aquest insis­teixi a pren­dre decla­ració a la infanta. Som davant d'una ins­trucció judi­cial poc dife­rent de qual­se­vol de les altres que s'han fet per cor­rupció i/o mal­ver­sació de fons públics. Només can­vien els pro­ta­go­nis­tes. I els pro­ta­go­nis­tes són mem­bres d'una família reial que a cada passa que fan posen en evidència que per­ta­nyen a una casta anacrònica, que gau­dei­xen d'uns pri­vi­le­gis insul­tants i que com­plei­xen una funció abso­lu­ta­ment supèrflua i exces­si­va­ment cos­tosa per a l'interès públic.