La columna
Dictadures
Això que les Espanyes són una democràcia és una vella gallofa. Som en un conjunt de dictadures tancades rabiosament en la dogmàtica d'uns quants quefes. Recordeu el cas de la Camacho, la pobra mossa desdenyada d'amors i el micròfon al pom de flors. Un cas monstruós de difamació. En el PP hi deu haver bona gent i algun de missa i algun de missa bona, doncs bé ningú no va protestar. Per fotre el Pujol val tot. Aquesta rai, a Catalunya ens estem jugant l'ésser o no l'ésser, mentre els partits ens surten encara parlant de diàlegs i de federalisme i ves que un partit tan important per tots plegats com el PSC s'està esquarterant.
M'ho agafo de lluny. Gràcies a aquella bona gent del PSC ens hem estalviat el lerrouxisme, un partit madrileny ficat a les urnes pel dret. Tanmateix els primers del PSC, tocats de marxisme benèvol, deien que quan hi ha justícia social s'arreglen sols els nacionalismes oprimits i posaven l'exemple de Iugoslàvia. Mai no van plantejar-se seriosament el problema del nostre país. Algú el deixava per l'estrany Pujol i els seus botiguers, però amb el temps la massa de gent menys catalana s'ha imposat i ens trobem amb tres diputats catalans convertits en uns herois i fent un problema que ves qui l'arregla.
Al Compromís de Casp fórem en una cruïlla i malament rai amb els Trastàmara. Els Segadors van ser una foguerada gairebé a la boja que va acabar com va acabar deixant-nos una cançó perduda. L'Onze de Setembre, la desfeta d'un país amb la catedral de Lleida feta caserna i els castells tornats a runes. A poc a poc, la Renaixença va fer molt més que batalles, va donar-nos cançons retrobant les arrels.
Som a l'Onze de Setembre. Ho hauríem de saber tots els catalans. Si ara no ens en sortim tenim massa força per no quedar reduïts en un país nostàlgic de cançons i ajovat de nostàlgies. Les cadenes humanes al llarg del país continuaran malgrat tot. Només demano un impossible. Que els polítics sàpiguen respondre al nostre poble, sense més punyetes.
