El tercer actor

Un dia d'aquest 2014 els cata­lans serem con­vi­dats a les urnes. Pot­ser serà el 9 de novem­bre. Però, què vota­rem? Com que estem en una democràcia blo­que­jada, encara no sabem si serà un vot de referèndum d'auto­de­ter­mi­nació o un vot elec­to­ral ple­bis­ci­tari. Però que vota­rem, ningú no en dubta. El tau­ler del joc polític ja és molt defi­nit. La votació de la pro­posta del Par­la­ment per dema­nar a Madrid la dele­gació per con­vo­car la con­sulta, i movi­ments poste­ri­ors com la sub­or­di­nació del PSC al PSOE, dei­xen el mapa del vot força trans­pa­rent. La dis­jun­tiva és clara: inde­pendència o dependència.

Per tant, no cal per­dre més el temps amb ame­na­ces o lamen­ta­ci­ons. És hora de sumar volun­tats a la causa pròpia. Perquè l'hora de la veri­tat s'acosta. Aviat veu­rem els adver­sa­ris pas­sar de les des­qua­li­fi­ca­ci­ons més bru­tals a les pro­me­ses més seduc­to­res. Seran moments deci­sius per gua­nyar la bata­lla de l'opinió. I per acon­se­guir cli­mes d'opinió favo­ra­bles al sí o al no.

En aquesta àgora mul­ti­di­men­si­o­nal tres tipus d'actors mal­den per deter­mi­nar el resul­tat final. Els tres actuen amb lògiques dis­tin­tes, però tots bus­quen inci­dir en el gran front obert i plu­ral que és la pre­cam­pa­nya. Òbvi­a­ment, els par­tits –aju­dats dels apa­rells dels governs que con­tro­len– sobre­vo­len tot el front, no sols per defi­nir les línies d'atenció i l'abast del debat públic, sinó també per mirar d'exer­cir un cert con­trol de tot el procés. Ara, els par­tits comen­cen a pla­ni­fi­car la futura cam­pa­nya i per això avan­cen posi­ci­ons. CiU i ERC ja han començat a pre­pa­rar les línies pro­gramàtiques d'actu­ació. El PP en pes s'ha des­plaçat aquest cap de set­mana a Bar­ce­lona per ata­car in situ les “des­vi­a­ci­ons” sobi­ra­nis­tes. Rajoy va a A3TV per ocu­par pan­ta­lla i dir només que té un “pla” con­tra el procés. Mas li res­pon amb un altre pla: una cam­pa­nya de “peda­go­gia” del seu govern a tot Espa­nya.

Ara bé, els polítics tre­mo­len davant dels altres dos actors, perquè es fan amos de la pre­cam­pa­nya i són incon­tro­la­bles. Em refe­reixo als grans mit­jans de difusió i a la soci­e­tat civil orga­nit­zada. Els mèdia tenen l'opor­tu­ni­tat d'inci­dir àmpli­a­ment sobre l'opinió publi­cada. Obser­vem fa temps una àcida cam­pa­nya entre mit­jans, colum­nis­tes i ter­tu­li­ans per defi­nir posi­ci­ons. Són mesos de lluita des­car­nada en el front de la repre­sen­tació i la con­fron­tació. Però amb for­ces molt desi­guals. Com si fóssim el 1714: en el setge final de Bar­ce­lona, l'exèrcit borbònic aple­gava 86.000 efec­tius con­tra 6.700 dels cata­lans. Si comp­tem avui les pode­ro­ses cade­nes de tele­visió i ràdio espa­nyo­les i alguns dels més influ­ents dia­ris de Madrid, més alguns influ­ents mit­jans de Cata­lu­nya, la pro­porció de for­ces no és tan dis­tinta.

I no obs­tant això, crec que aquest cop, hi ha un ter­cer actor poderós, la soci­e­tat civil sobi­ra­nista, que està gua­nyant a pols la bata­lla del car­rer. Ho fa de forma orga­nit­zada, pacífica i paci­ent. Cre­ant estruc­tu­res des de baix (ANC, Òmnium, ajun­ta­ments per la inde­pendència, etc.). Inven­tant mobi­lit­za­ci­ons espec­ta­cu­lars com la Via Cata­lana o cam­pa­nyes ima­gi­na­ti­ves com la inter­na­ci­o­nal Cata­lo­nia calling de la revista Sàpiens. I uti­lit­zant sàvia­ment les xar­xes soci­als i el blog­ging, que aju­den a sumar les gene­ra­ci­ons més joves en el gran movi­ment per les lli­ber­tats naci­o­nals. La història ho dirà, però serà pro­ba­ble­ment en aquesta llarga pre­cam­pa­nya quan la soci­e­tat civil cata­lana haurà refer­mat una certa hege­mo­nia política sobre els altres dos actors.