Hipòtesi d'un harakiri

A ningú se li escapa que el PSC ha esce­ni­fi­cat la seva tren­ca­dissa per raons que res tenen a veure amb la filo­so­fia, amb la iden­ti­tat o amb la pàtria. Els soci­a­lis­tes (com també els popu­lars, tot i que s'hi juguin menys) veuen peri­llar a Cata­lu­nya uns vots essen­ci­als per gua­nyar les elec­ci­ons gene­rals. Un par­tit d'empre­nyats amb la “deriva naci­o­na­lista” pot fer-los el sor­passo, això els ha fet per­dre la pers­pec­tiva, i quan la por enva­eix les deci­si­ons, aques­tes solen esde­ve­nir pro­ble­mes.

Cre­ient que res ha can­viat en els dar­rers deu anys, el PSC ha vol­gut pale­sar que es des­diu d'aque­lla imatge del pre­si­dent Mon­ti­lla inten­tant encapçalar la mani­fes­tació con­tra la sentència de l'Esta­tut i essent després empas­sat per la munió de gent que dema­nava un estat propi. Obli­gant el seu grup par­la­men­tari a votar con­tra la sol·lici­tud al govern cen­tral sobre el traspàs de la com­petència per cele­brar el referèndum, ha vol­gut des­pren­dre's a la vegada de la dis­sidència i del seu pas­sat de tri­par­tits. Li convé a Pérez Rubal­caba demos­trar davant dels seus barons que doblega els soci­a­lis­tes cata­lans. I fins i tot li pot con­ve­nir a una Chacón que d'aquesta manera, si perd l'aposta espa­nyola, podria ser rellançada pels seus padrins del Baix Llo­bre­gat a convèncer de tor­nar els votants que van mar­xar cap a Ciu­ta­dans. Però tot això sols té sen­tit quan en el que pen­sen és a man­te­nir la cadira; una cadira que, per molt que se'ls aplaudís com a herois, també està en el punt de mira dels “díscols” que vota­ren que no i que també han dit que no a tor­nar l'escó al par­tit que els el va donar en posar-los a les llis­tes elec­to­rals; no obli­dem que amb el sis­tema actual l'escó és del par­tit (i, si no, recor­din el gui­ri­gall de Ciu­ta­dans quan van mar­xar Robles i Domingo; o el de SI quan es va bara­llar Laporta amb els com­panys).

Però aquesta lluita per man­te­nir-se com a ter­cera força ator­ga­ria una ridícula victòria enfront de la mar­gi­na­li­tat política a què es pot veure reduït un par­tit que ha gover­nat Cata­lu­nya i que ha estat clau en la gover­nació d'Espa­nya. El PSC demos­tra amb això haver per­dut de vista que bona part dels seus votants han migrat cap a CiU, ERC i fins i tot ICV. Veient els resul­tats de la votació de la discòrdia i sen­tint Mau­rici Lucena argu­men­tar que la seva nega­tiva vol evi­tar la de Rajoy (!), la con­clusió no pot ser més òbvia: dedi­ca­ran els seus esforços a la super­vivència, pot­ser fins i tot faran un pacte amb Ciu­ta­dans (quin sen­tit tin­drien dos par­tits defen­sant Espa­nya des de l'esquerra ideològica?), veu­ran emer­gir com a nou par­tit el dels “cata­la­nis­tes d'esquer­res, però una mica menys que els d'ICV”, i, així les coses, per­dran d'una banda tant o més del que podran recu­pe­rar de l'altra.

No veuen el més impor­tant: que dos par­tits (CiU i ERC) lide­ren les inten­ci­ons de vot, a molta distància de la resta, i tenint dar­rere, o al cap­da­vant, una mobi­lit­zació ciu­ta­dana com mai s'havia vist o es recorda. Pot­ser d'aquí a poc seran una sola cosa en les con­te­ses elec­to­rals deci­si­ves que han de venir, i per la llei de Hondt encara es farà més gran la seva força i la distància de la resta. Sols cal dema­nar que, en els moments deci­sius, interes­sos tan espu­ris com els que sem­blen ani­mar el debat soci­a­lista i l'indi­fe­ren­tisme dis­pli­cent dels popu­lars, no emma­lal­tei­xin les per­so­nes que estan cri­da­des a escriure aquests dies de la nos­tra història. Perquè una cosa és que el PSC s'esti­gui fent un harakiri i una altra de ben dife­rent és que els nos­tres gover­nants i els seus ali­ats puguin arros­se­gar pel pedre­gar a qui li ha ator­gat tan mas­si­va­ment la con­fiança. Al meu parer, la refun­dació dels par­tits ja està en marxa.