Parsimònia

Quan­tes acti­tuds que ens exas­pe­ren dels altres ens sem­blen total­ment natu­rals quan les mani­fes­tem nosal­tres? Una de les que segur que ocu­pen els pri­mers llocs és la par­simònia. La len­ti­tud no té gaire bona premsa. Tam­poc vivim en el marc ideal perquè tri­omfi la par­que­dat sobre l'his­tri­o­nisme o que la mode­ració en el volum que pot eme­tre el nos­tre cos i el munt d'estris que tenim a l'abast der­roti el soroll. Quan volem silenci, ens molesta que algú parli massa alt o tin­gui la música o la tele a tot drap; però quan tenim ganes de gresca no ens posem, gene­ral­ment, en la pell dels altres. Més aviat no hi pen­sem. També tot can­via quan algú ens fa espe­rar o som nosal­tres la causa de l'espera. I quan con­si­de­rem que algú tarda més del neces­sari per fer alguna cosa o som nosal­tres els que ens pre­nem el temps que con­si­de­rem ade­quat per fer la nos­tra feina. Aquest és el lle­gat que tenim després d'escol­tar rei­te­ra­da­ment mis­sat­ges que ens impul­sen cap a l'indi­vi­du­a­lisme i cap a la imme­di­a­tesa, a la velo­ci­tat, a l'exigència voraç. La len­ti­tud, inter­pre­tada com un fac­tor accep­tat, reco­ne­gut, posi­tiu, ha que­dat rele­gada a ter­ri­to­ris molt con­crets, a reduc­tes anhe­lats, difícils de tro­bar, lli­gats a la vida pri­vada i a cert tipus d'oci. Són com espais pro­te­gits, peti­tes píndo­les que ens alleu­gen una mica del ver­ti­gen i l'acce­le­ració des­a­fo­rada en la qual vivim. Situ­a­ci­ons en les quals ens per­me­tem la par­simònia, on dis­fru­tem dels ceri­mo­ni­als que ens fan més pla­ent la vida i ens con­nec­ten amb una altra rea­li­tat. El que es fa difícil d'enten­dre és que, cons­ta­tant-ne els efec­tes bene­fi­ci­o­sos, no siguem capaços de llui­tar per recu­pe­rar el regne de la tem­perància, la mode­ració, la pausa i el res­pecte pels tem­pos natu­rals durant les vint-i-qua­tre hores dels 365 dies de l'any.