Trabucaires

El dic­ci­o­nari de l'Aca­de­mia Española defi­neix tra­bu­caire com a “valentón, osado” i també com a “anti­guo fac­ci­oso catalán”. No ho diu, però els tra­bu­cai­res eren, sobre­tot, els car­lins, i el sig­ni­fi­cat es va des­plaçar als inte­gris­tes repa­ta­nis, als car­ques bel·lico­sos que enyo­ren l'ordre antic. Com que la paraula és cata­lana, va com l'anell al dit per defi­nir el naci­o­na­lisme català des d'Espa­nya. És tan còmode dir que som tra­bu­cai­res de faixa i bar­re­tina musca que enyo­rem els llimbs retòrics de la Cata­lu­nya mítica inven­tada per la Renai­xença!

La paraula ha arre­lat tant en el llen­guatge espa­nyol que ha fet una trans­subs­tan­ci­ació semàntica i fins i tot genètica. Espa­nya abraça la causa tra­bu­caire amb un fer­vor que li impe­deix de posar-se en el lloc de l'altre en comp­tes de repri­mir l'impuls d'anor­rear i d'impo­sar. El tomb pro­fund que ha fet el País Basc no ha can­viat ni una engruna el dis­curs. Ha sido ETA con­ti­nua essent la foras­se­nyada con­signa que penja la llufa a qual­se­vol movi­ment polític i cívic del País Basc –i de Cata­lu­nya, ai las– que no sigui la reacció vis­ce­ral de sem­pre. Concòrdia? Ges­tos per viure en pau i democràcia? I ara! Ha sido ETA i no cal par­lar-ne més. Pot­ser cal recor­dar que l'ori­gen d'aquesta frase és una gran men­tida, una més per inven­tar-se una rea­li­tat a mida del dis­curs tra­bu­caire.

Rajoy va anar al fune­ral de Man­dela i, com tants altres diri­gents, va tenir la barra d'elo­giar-lo: que si va ser un símbol de recon­ci­li­ació, que si va tenir la gene­ro­si­tat i la gran­desa de no per­se­guir i humi­liar els der­ro­tats... Exac­ta­ment al revés d'allò que fa el seu par­tit a Cata­lu­nya i el País Basc. Espa­nya cada dia és més petita, més poruga, més feble, més enca­llada en una retòrica de faixa, pati­lles i tra­buc. Man­dela va ser un gran estra­teg de la con­vivència i la justícia; Espa­nya, en canvi, encara no ha rene­gat de la barbàrie fran­quista. Qui són els tra­bu­cai­res?