L'avi Sunyer

Quan, dis­sabte pas­sat, des de l'esce­nari del tea­tre de Salt, abans d'inter­ve­nir en l'acte d'home­natge a Sal­va­dor Sunyer i Aime­ric, em mirava el pati de buta­ques veia, a les pri­me­res files, la família de l'home­nat­jat i, sobre­tot, els néts, alguns asse­guts a terra, a davant de tot. Per si fos poc, dues de les nétes van pren­dre part activa a l'acte, l'una tocant el violí i l'altra can­tant una peça nada­lenca que, segons va dir, per l'època ja no cor­res­po­nia però a l'avi li agra­dava molt. I és que, aquest dia, en què Sal­va­dor Sunyer cele­brava els noranta anys, tot estava pen­sat per fer feliç l'avi. I l'avi, envol­tat d'aquell estol de fami­li­ars, dels més grans als més petits, i amb una mul­ti­tud d'amics, segur que ho era, de feliç. Costa poc de fer feliç un home casolà que s'il·lusi­ona amb les coses nor­mals, men­tre siguin sen­ti­des. Una senyora a qui no conei­xia, em deia, després, men­tre fèiem la copa de cava al rebe­dor del tea­tre: “El que més m'ha agra­dat és que això no ha estat en cap moment un acte pro­to­col·lari, encar­ca­rat, hipòcrita. S'ha vist que tots els que parlàveu ho fèieu amb el cor.” I fou, cer­ta­ment, així, a l'estil amb què en Sunyer, el nos­tre mes­tre de català, ens feia les clas­ses, ja fa una pila d'anys, amb afecte, posant-hi el cap i el cor, amb una capa­ci­tat de con­nec­tar que cre­ava un lli­gam per sem­pre. Vaig dir públi­ca­ment que en Sal­va­dor és un pri­vi­le­giat. En efecte, poques per­so­nes poden pre­su­mir dels actes de reco­nei­xe­ment que Salt ha pro­di­gat al seu fill il·lus­tre. Vull subrat­llar que aquest és el Salt autèntic, no el que surt a la premsa pels con­flic­tes ètnics o soci­als, a vega­des mag­ni­fi­cats. Sé molt bé què és aquest pro­blema. Salt, com el meu poble, Llo­ret, són sem­pre actu­a­li­tat, però a vega­des per fets pun­tu­als que poc tenen a veure amb l'ànima de la vila. Aquest és, només, invo­luntària­ment, l'esce­nari fatídic on per­so­nes que vés a saber d'on vénen, prac­ti­quen les seves mali­fe­tes, que són aire­ja­des amb grans titu­lars, a vega­des a tota pàgina i repe­ti­des en dies suc­ces­sius, segons les cir­cumstàncies, com un serial de mal gust. En canvi, les coses bones, com que són nor­mals –això és el que diuen alguns peri­o­dis­tes– no cri­den l'atenció, no són notícia. També en aquest cas hi ha hagut l'excepció. D'en Sunyer, aquests dies, se n'ha par­lat a tota pàgina. Ho cele­bro per ell i per aquest Salt que pot que­dar sim­bo­lit­zat per la gent que era al tea­tre i que aplau­dia frenètica­ment el seu exal­calde, el seu poeta, el seu acti­vista cul­tu­ral, el seu home de bé, el cristià com­promès, el nona­ge­nari que encara està al peu del canó. Avi Sunyer: per molts anys!