Biblioteca impossible

Les cade­nes que anys enrere ens escla­vit­za­ven davant d'una màquina d'escriure per enviar deu còpies de car­tes a deu amics i acon­se­guir com­plir els nos­tres desit­jos o evi­tar les pit­jors desgràcies ima­gi­na­bles, ara, com tan­tes altres coses, s'han tras­lla­dat a les xar­xes soci­als. A l'última cadena en què m'he vist invo­lu­crat, un amic –del món vir­tual i del real– em demana que faci públics deu lli­bres que m'hagin “mar­cat”. Si reduir a deu la llista dels lli­bres pre­fe­rits resulta un esforç titànic, reduir a deu la llista dels que t'han “mar­cat” sem­bla impos­si­ble si ha d'incloure tant els que ho han fet per bé com per mala­ment. Com que vull cor­res­pon­dre a l'amic –és una feina pen­dent–, he començat a rumiar-hi i he recor­dat un cas invers. L'escrip­tor Vicenç Pagès Jordà, a la recerca de cinc-cents lli­bres impres­cin­di­bles, n'ha con­fe­git una llista pro­vi­si­o­nal de dos-cents que té publi­cada a la seva pàgina web. És magnífica (la llista): no m'hi sobra cap lli­bre dels que he lle­git i els que no he lle­git em pro­vo­quen un enorme neguit per esme­nar amb urgència una man­cança monu­men­tal, incon­fes­sa­ble.

De quins lli­bres cal lle­gir es passa a quins lli­bres cal tenir. La cons­trucció d'una bibli­o­teca per­so­nal és un pro­jecte tan utòpic com arri­bar a la mort havent lle­git tot el que crèiem impres­cin­di­ble. És una malal­tia incu­ra­ble. La bibli­o­teca per­so­nal sem­pre és imper­fecta. Sem­pre hi falta un títol. Sem­pre n'hi sobra algun que, des­co­bert pels ulls d'un estrany, ens pro­du­eix una ver­go­nya infi­nita. La bibli­o­teca parla de les nos­tres vir­tuts i defec­tes sense manies: ho fa cadas­cun dels títols que inclou, l'ordre dels lli­bres, l'evidència d'ús d'uns exem­plars i la vir­gi­ni­tat d'altres... La bibli­o­teca, a més, pot ser causa de ruïna econòmica. Per això, al malalt que en cons­tru­eix una de pròpia, tot i saber que cap supera la segona gene­ració i que el destí sem­pre és la dis­gre­gació, aquests punts d'inter­canvi on la gent deixa els lli­bres dels quals es vol des­pren­dre en lloc de llançar-los són una mina. En aquests tau­lells s'hi tro­ben a vega­des autènti­ques joies que algú, gràcies a la revo­lució digi­tal, la falta d'espai o la raó que sigui, con­si­dera inne­ces­sari con­ser­var. I també s'hi tro­ben mos­tres de l'enorme valor que, mal­grat tot, encara té el lli­bre com a objecte. Si no, no s'expli­ca­ria que de tant en tant hi apa­re­guin títols com ara el Manual de la decla­ració de la renda 1998 o la Guia de Turisme Rural 2007 en lloc d'anar al con­te­ni­dor (de paper, és clar).