Opinió

De les pedres, pans

No s'ha complert la profecia apocalíptica d'una absència de joves als pobles, hi ha la voluntat d'assegurar-ne la continuïtat

Aquest refre­git de la dita cas­te­llana los cata­la­nes de las pie­dras sacan panes se'm va fer pre­sent en pas­sar per damunt dels límits de les comar­ques de la Conca de Bar­berà i l'Urgell. Gent jove d'aques­tes comar­ques que han ofert als seus pobles, Blan­ca­fort, Roca­llaura, Vall­bona de les Mon­ges, Sar­ral i Tàrrega per fer-ho curt, pro­pos­tes econòmiques basa­des en la gas­tro­no­mia, en la vinya, el turisme, en el medi natu­ral. En un eco­lo­gisme de veri­tat, sen­tit i vis­cut en el propi ter­reny, no en un urba­nita nostàlgic d'una eco­lo­gia que mira de lluny. A Blan­ca­fort hi ha la punta de llança d'una sèrie de res­tau­rants que junt amb els que tenen a Bar­ce­lona, Tàrrega o Mont­blanc ofe­rei­xen un nivell culi­nari del més ele­vat, amb una relació qua­li­tat preu que sorprèn. Dar­rere els acords amb la gent pagesa dels pobles per ofe­rir pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat i una filo­so­fia d'equi­li­bri entre qui sem­pre hi ha vis­cut, gene­ració dar­rere gene­ració, i aquells que viuen i veuen que les distàncies són cada cop més peti­tes per qui vol equi­li­brar vida pròpia i voràgine cos­mo­po­lita. No seria pos­si­ble sense la con­vivència entre tots, això vol dir nego­ciar amb ajun­ta­ments i con­sells comar­cals, movi­ments veïnals i Dipu­ta­ci­ons de Lleida i Tar­ra­gona, però sem­pre amb un objec­tiu. Poder viure on hom ha nas­cut o ha triat de viure. No s'ha com­plert la pro­fe­cia apo­calíptica d'una absència de joves als pobles, hi ha per part de molts d'ells la volun­tat d'asse­gu­rar-ne la con­tinuïtat. S'ha de lli­gar tra­dició i moder­ni­tat. És el que fan, però a escala comar­cal i naci­o­nal.

El res­tau­rant l'arra­való de Blan­ca­fort fa a la cata­lana la cuina més inter­na­ci­o­nal que hom pugui sos­pi­tar, té més de 160 page­sos i rama­ders proveïdors. Rep gent que va i ve de Tolosa o Per­pinyà, la Vall d'Aran, Lleida, Tar­ra­gona, Bar­ce­lona, Madrid o Bil­bao; s'hi des­plaça no sola­ment per ells, que també, sinó per la xarxa de cases de turisme local que per­me­ten viure el món rural, rutes de turisme cul­tu­ral, com el Cis­ter, o bé un fes­ti­val de jam ses­sion cada dijous al ves­pre que reforça la presència i mul­ti­tud de gent que viu, veu i enco­mana la idea que fora de les ciu­tats també hi ha vida. I molta. Cul­tu­ral i con­tra­cul­tu­ral, alter­na­tiva i tra­di­ci­o­nal, local i uni­ver­sal. Gent d'un país que vol viure lliure, que en una Cata­lu­nya inde­pen­dent sap que l'equi­li­bri ter­ri­to­rial seria cada cop més i més real amb les inver­si­ons que cal. Això és, ferma visi­bi­li­tat de la seva existència en els mit­jans, comu­ni­ca­ci­ons, aposta ferma pel rerepaís, infra­es­truc­tu­res d'aigua d'acord amb el preu ajus­tat a les pos­si­bi­li­tats de la gent. I cul­tura. Àmplia i extensa, sòlida, que arribi a la gent.

no pot ser que encara hi hagi qui cre­gui que l'ortodòxia de l'ima­gi­nari col·lec­tiu català sigui només el nord, la Costa Brava, Girona, el Piri­neu i Bar­ce­lona. No és hete­rodòxia el refe­rent i l'ima­gi­nari col·lec­tiu cen­trat en les Ter­res de Ponent, en Tar­ra­gona i Reus i les comar­ques del sud i de l'Ebre. El país és tot, i el món cul­tu­ral català encara més ampli, este­nent-se cap al sud i pel mar mal­grat la per­se­cució del PP que mata el bon sen­ti­ment que hi pugui haver a Espa­nya, amb la com­pli­ci­tat ver­go­nyant del PSOE, tot sigui dit.

el repo­bla­ment de la Cata­lu­nya Nova a par­tir de la con­questa del s. XII a les ter­res domi­na­des pels musul­mans es va fer amb gent pro­ce­dent del Bages, d'Osona, de la Selva, del Gironès, dels Vallès, del Sol­sonès, de l'Alt Urgell, dels Pallars i del Ripollès. I amb occi­tans, ara­go­ne­sos, geno­ve­sos, angle­sos, fla­mencs i nor­mands. Cal moure's al llarg i ample del país. Si hi ha gent que dubta pel dret a deci­dir és perquè mai no ha vis­cut, pal­pat o mirat d'igual a igual la dita Cata­lu­nya pro­funda. Un ter­ri­tori que sem­pre hi és quan fa falta, lle­ial a la llen­gua i cul­tura, al tre­ball i nodri­dor cons­tant de força, d'homes i dones, de joves i nens a tot el con­junt de Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia